L’acció inspectora de la Guàrdia Civil contra els petards de Sant Joan (16/6/2017)

L’acció inspectora de la Guàrdia Civil contra els petards de Sant Joan (16/6/2017)        

Entre les ordres dels polítics governamentals espanyols i la seva aplicació pràctica en el dia a dia al territori hi ha un abisme, per sort d’espanyols i catalans. Des de les oficines ministerials, amb unes cabòries de difícil justificació, hom planifica solucions d’interacció amb la població que a la pràctica són impossibles de traslladar. Aquest és el cas de les inspeccions de la Guardia Civil en els llocs de venda de pirotècnia per Sant Joan: paperassa sobre control d’explosius sense cap ni peus.

Des del gabinet de crisis de l’estat espanyol per resoldre o sufocar la revolta catalana, aixecament democràtic d’àmplies dimensions amb ramificacions internacionals inqüestionables, s’ha decidit, amb la col·laboració dels funcionaris més qualificats, d’articular una presència més activa de l’administració general de l’estat en la quotidianitat de la població, sigui passejant el parc mòbil (furgonetes de la “policia nacional” amunt i avall) o bé intervenint en tants tràmits o serveis com sigui possible, fins i tot, a risc de fer el ridícul, com en el cas del control d’explosius en les tendes de pirotècnica o de petards per Sant Joan.

El destí dels recursos públics té apreciacions diferents en funció de qui els justifiqui, i en general, no hi ha ni objectivitat ni eficàcia. En tot cas, sembla lògica, com a mínim la proporcionalitat i la imatge pública. Doncs bé, en el cas de l’estratègia del PP, o Govern espanyol, per fer-se present al territori català, amb cara de servei públic, no és ni una cosa ni l’altre. Destinar efectius de la Guàrdia Civil a patrullatge de casetes de petards en les comprovacions ordinàries d’explosius, quan són productes embalats i revisats té molt poc sentit i és de difícil justificació. Les activitats regulades per les normatives de consum, en origen, amb els certificats de seguretat i els imperatius de producció i comercialització, tenen una sobrada garantia dins la cadena econòmica.

Tanmateix, sobren les paraules, quan per manifestacions dels propis venedors de petards, exposats a les “inspeccions imperatives” de la Guàrdia  Civil, aquests agents de l’autoritat no dubten a exposar la futilitat de la seva activitat burocràtica, de cara a la galeria, i sense cap sentit, sabent com hi ha problemes molt greus de delinqüència organitzada que queden sense atendre. I, fins i tot, havent de justificar-se de tanta iniquitat sobre allò que els seus superiors  els hi encarreguem com operació d’imatge, amb efectes totalment contraproduents.

No obstant això, el Sr. Enric Millo (1960), aplica a cegues les directrius que li venen de la Moncloa o seu central del Govern espanyol, i centre d’operacions del PP, oblidant els seus anys de bona pràctica política i de saber fer entre les files de la federació nacionalista, quan postulava, de la mà del Sr. Josep Sánchez Llibre (1969), el principi de subsidiarietat com la gran peça angular del sistema de prestació dels serveis públics i per fer més eficient la despesa pressupostària, gran cavall de batalla per a tots els polítics que diguin representar mínimament el seu electorat.

Tot plegat, ha passat a l’oblit, ara hi ha una política en forma de llistats i correctius, indiscutibles, i segons com, d’emergència, sobre els quals ja no hi ha discussió possible. Potser com a símptoma d’un nerviosisme inesperat i desconegut dels espanyols que pretén endur-se per davant gent fins ara normal com aquest ben intencionat executor de les polítiques públiques.  Les seves preocupacions, o bé són el ressò d’una angoixa que ni ens imaginem o són fruit d’una ignorància encara més inimaginable. Tot plegat, com en el joc dels disbarats; però llàstima que a tots plegats ens afecta i també ja ens molesta. Ja n’hi ha prou!

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.