Anàlisi de l'actualitat i divulgació
L’absolució a Regina Martyrum (18/5/2018)
L’absolució a Regina Martyrum (18/5/2018)
La unitat d’Espanya no és una religió però per a molts sembla que ho sigui, si com diuen hom encara s’esforça en relacionar la dura persecució religiosa del 1936 amb les aspiracions nacionals catalanes. No cal dir que el pecat d’aquesta corelació rau en la revenja i el ressentiment, o no pas en un autèntic esperit cristià de perdó i d’acolliment.
Una petita minoria, molt activa, i malauradament vinculada a moviments de l’extrema dreta espanyola, d’ideologia feixista i autoritària, enten que la memòria màrtir dels perseguits i assassinats, vilment, l’estiu del 1936, és un afer espanyol, també vinculat a la unitat cristiana ancestral sobre la qual es va constituir aquest esforç d’assimilació i colonització que s’anomena hispanitat.
Els que van morir al crit de Crist Rei, autèntics devots de les bondats evangèliques, no podien predicar, per raons òbvies, un credo polític vinculat al nacionalisme espanyol. Hagués estat un greu error conceptual i teològic. Tot i així, hom encara en justifica aquesta visió des de moltes pàgines de l’anticatalnanisme més irracional i primari. La vida i mort dels cristians en el temps de la rebel·lió militar al règim democràtic de la II Repúblia és un capítol de la història catalana molt díficil d’entendre i d’explicar.
És cert que s’ha oblidat sovint, des d’una perspectiva laïcista, el sofriment i les atrocitats comeses sobre unes persones del tot innocents,com els religiosos i els capellans. Aquest oblit forma part d’un càstig col·lectiu, per omissió, cap a unes persones que, d’acord a la moral i a les predicacions evangèliques, havien d’estar al costat dels febles i dels necessitats, però que van romandre lligades al poder autoritari i a la jerarquia establerta, sempre de clara observància espanyolista.
L’església catòlica anterior al darrer concili no podia entendre la seva acció apostòlica al marge de les estructures de poder i de les dures condicions classistes que la societat imposava. D’aquesta manera, entre la població, en general, es va produir una natural associació entre la repressió de les classes dirigents, cíniques i populistes, i la complicitat de l’església catòlica amb aquestes posicions dels cacics rurals, elits militars o aristòcrates varis.
La posició arrogant i superior de la jerarquia eclesiàstica es podia disculpar entre la població si l’acció abnegada i caritativa del clergat diocesà i les ordres religioses es mantenia fidel als seus postulats cristians. Tanmateix, les revolucions comunistes no podien deixar indiferent aquest treball de base, senzill i quotidià, i a la pràctica ells van constituir la força de xoc desarmada de les proclames populistes feixistes que es batien contra les forces revolucionàries obreres, marxistes o anarquistes. Algú va dir que els espanyols no van dubtar a entregar els seus més innocents servidors per un ideal espuri i fanàtic com una unitat territorial mal entesa i caduca.
L’església catalana i espanyola han tractat de girar aquesta plana de la trista història que comparteixen, tot i que la condescèndència religiosa amb el règim franquista no hi va ajudar gens. Amb la transisicó del 1978, igualment hom va veure com tampoc es feia justícia, i la recuperació de la memòria republicana o de la pròpia guerra civil no oferia una millor lectura d’aquesta cruel i sanguinària persecució, amb mòbils religiosos, principalment.
El martiri, esforç sobrenatural de fidelitat a les ensenyaces de Jesús, suposa un interrogant, en una societat secularitzada com en la que vivim, i per tant mereix una lectura molts més contextualitzada en els durs anys previs a la guerra civil, i la necessitat històrica de dominar i conduir unes forces populars pel camí del diàleg i de la lliure expressió política que a la pràctica van resultat en reaccions populistes i colpistes que, a la vegada, van anorrear, de manera irresponsable i amb greu perjudici per a la vida de les persones i de la sana convivència social, un futur en pau.
Els abusos de tota mena, les artbitrarietats i els tractes de favor, van minar la confiança de sectors socials que van caure víctimes de la propaganda i de la manipulació, i d’aquí a la dura confrontació violenta civil, la qual sempre s’acarnissa en els mé febles, com va succeir en els cas dels religiosos i sacerdots, a Catalunya, en aquells tristos dies. Que Déu els tingui a la glòria.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.