L’amnistia del franquisme: nul·la de ple dret (13/12/2017)

L’amnistia del franquisme: nul·la de ple dret (13/12/2017)

La llei d’amnistia del 1977 va deixar indemne, a canvi de quasi res, tot un règim dictatorial i milers i milers de causes criminals que des de 1936 van restar totalment protegides pel sistema de poder de tipus feixista imperant, fins al punt de perseguir i liquidar els qui pensaven el contrari, en una lògica mentidera de defensa pròpia totalment coherent amb els postulats de les democràcies més avançades. I fins ara continua colant.

Aquesta llei va incloure, entre d’altres, els delictes de rebel·lió i de sedició, en una emmascarada que es referia clarament a tots el sistema militar i civil que va dirigir de forma premeditada el cop d’estat del 1936, i que amb els anys sembla que s’hagi convertit en una normalitat pròpia d’una etapa convulsa i difícil de la història. Ni molt menys s’explica el que d’una manera objectiva Nacions Unides, des de fa uns anys i a instàncies d’organitzacions de drets humans, està exigint: la reparació històrica en base a la veritat i la neutralitat.

Efectivament, tal com passa ara amb la dinàmica de negació i marginació dels fets ocorreguts el dia 1 d’octubre de 2017, a resultes de la celebració d’un referèndum vinculant de base estrictament democràtica i legal, tenint en compte el principis generals del dret internacional públic en relació amb el dret d’autodeterminació dels pobles,  o també el que s’ha succeït des del 27 d’octubre de 2017 amb la dissolució del Parlament i el cessament del President de la Generalitat, el discurs de l’estat espanyol, de tipus jurídic/parlamentari, tal com va succeir el 1977, consisteix en adulterar la radical vigència dels drets i llibertats fonamentals, incloses les pròpies polítiques, tot invertint la figura del botxí i víctima en favor seu, amb una monumental mentida. Una mentida d’unes dimensions suficientment grossa com per a que es cregui irrefutable.

Per aconseguir-ho, l’executiu “afina” l’eix jurídic/parlamentari d’una manera totalment desacomplexada, tot fent veure de manera flagrant que els impostors són els que denuncien la manca de separació de poders i la llibertat d’exercici de les judicatures o dels grups parlamentaris. Quan és clar que els poders de l’estat, en reunions a porta tancada, enllacen i dirigeixen, per sota, el resultat esperat, tot posant damunt la taula totes les misèries que faci falta però que, en general, quedaran fora de l’abast del gran públic i de les masses d’espanyols i també, per desgràcia, de catalans, que ho hauran d’acatar, sota pena d’ésser declarats, fins i tot, terroristes.

Les complicitats que imperen dins el sistema institucional espanyol permeten ajustar (“afinar”) el que entenen com una amenaça, fent que concordin de manera precisa, els principals poders de l’estat: el judicial, l’executiu i el legislatiu, amb l’ajuda de les corretges de transmissió de “la caverna” o grups mediàtics espanyols  i l’església catòlica espanyola, entre els més importants.

D’entre aquests poders, de manera molt tímida s’escapen algunes autonomies, tot i que aquestes són la representació de l’estat en el territori en determinades matèries o competències, i d’aquí ha sorgit el problema de desconfiances i d’amenaces espanyoles contra tot el que no sigui la seva visió inversa dels afers ciutadans. És dir, tot el que no satisfaci els poders establerts no pot ésser apte d’ésser considerat, en comptes d’atendre la demanda ciutadana com a prioritat a complimentar, en bé del benestar i del progrés.

Per tot això, l’ambient polític espanyol és irrespirable, i el català, sota la seva influència, també, si no fos per l’esperança de base en un projecte col·lectiu republicà i d’alliberament que superi i repari el greuge passat i present provocat pel feixisme espanyol ja fa masses anys.

 ©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.