L’abisme de la llibertat. L’encert col·lectiu com a remei. (30/5/2017)

L’abisme de la llibertat. L’encert col·lectiu com a remei.  (30/5/2017) 

Ahir durant unes hores, més d’un va viure una certa suor freda. Es podia haver materialitzat un pas decisiu: la convocatòria política del referèndum d’autodeterminació. La reacció del govern espanyol, intentant contraprogramar la reunió del govern català, conjuntament amb les forces polítiques sobiranistes, va donar-ne credibilitat. Al final no ha passat res...

Certament que hi ha decisions difícils, per la seva transcendència, però també és cert que l’aventura col·lectiva és d’una grandiositat no equiparable, i cal dir-ho, hom hi està sobradament preparat, tant tècnicament com emocionalment. Tanmateix, tot plegat té un cert grau d’estira i afluixa que genera dubtes i desconfiances. Aquestes febleses, segurament pròpies de qualsevol estadi semblant, tenen dues solucions ben fàcils.

La primera és el ressort col·lectiu, comunitari o grupal, segons el qual, tot el que volem i necessitem és per que és en benefici de tots, sense distinció. O marxem junts o no marxa ningú. És una aposta col·lectiva, feta d’una consciència democràtica de base,  on la confiança mútua és la màxima.

i en segon terme, ni ha ha el necessari lideratge, sigui en una persona o en un grup petit d’aquestes, en les quals la nació descobreix virtuts i encerts. Aquest líders han d’estirar i conduir la situació, amb tanta habilitat com sigui possible, a fi de que les petites dificultats no frenin tot el procés.

Aquests requisits, malgrat tot, davant del desconegut, poden viure dificultats, però totes, sense excepció, són salvables.   En el fons, tot i que pràcticament no es veu, hi ha una xarxa de seguretat, prou resistent per esmorteir qualsevol caiguda. Aquesta certesa fa que un col·lectiu sobta un bon lideratge, no sucumbeixi.

La realitat, que és obstinada, a més d’un, el desenllaç de la situació política actual li planteja dubtes raonables, sigui per possibles represàlies o sigui per desconfiança. És lògic, doncs hom té la sensació que hi pot perdre o , fins i tot, sortir-ne escaldat.

Podria existir la sensació, en part motivada pel tipus de recança emotiva i sentimental que prediquen els contraris a la independència, que la llibertat nacional provocarà més problemes que avantatges. Més dificultats que alegries. Més desenganys que il·lusions. Tal com, contra tot pronòstic, els successos de la gauche divine del PSUC ICV EUA alimenten en les seves intervencions parlamentàries, amb una amargor que s’encomana.

Ben al contrari, hom pot afirmar que els reptes de la llibertat nacional són, sempre més, engrescadors. S’obren mil noves oportunitats en molts àmbits, pels qual ara no hi havia quasi cap opció. Seria una explosió de projectes nous, en molts àmbits, segons els quals, el progrés social que provocaria seria inimaginable i inigualable. Ens podríem felicitat mútuament d’aquest gran progrés però per fer-ho primer cal vèncer la por a la llibertat.

Superar la por a la llibertat, per a projectes grans i complexes, només és possible amb molta cohesió de grup i amb un lideratge suficient. Ambudes condicions són ben sabudes per als qui volen enfonsar el procés català. Han volgut dividir la societat (creant Ciutadans per exemple, un partit sense militància amb grans dotacions pressupostàries d’origen dubtós) i també anular els líders naturals i més propers (Mas, Forcadell,...). De moment en cap dels dos casos ho han assolit. És motiu de confiança i convenciment.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.