Indefensió i impotència, al cap del carrer (17/11/2017)

Indefensió i impotència,  al cap del carrer (17/11/2017)

L’autoritarisme espanyol, tenyit sovint de feixisme, cada dia és més insuportable, i la població catalana, a més, segurament, d’una part de l’espanyola, ho viu amb perplexitat creixent.

Les persones no entenen el ritme de detencions per anar a declarar que instiga la Guàrdia Civil darrerament (tot i que sembla que és habitual al País Basc), només com diligències policials (sense mandat judicial) i, per tant, sense cap valor testifical (la declaració davant la policia sovint és una provocació o és per atemorir la població, i s’usa de forma parcial per tergiversar indicis o situar fora de context determinats comportaments).

La gent tampoc entén el ritme d’acusacions a l’escola catalana que fan determinats polítics espanyolistes, a fi d’introduir el disbarat dins de les aules i en les comunitats educatives, quan aquestes ja tenen mecanismes propis per detectar, aïllar i encaminar els plantejaments que no són conformes amb els valors socials imperants.

El catalanisme viu moments d’angoixa, ja que viu sotmès a un escrutini continu havent de justificar-se sense parar, com el millor pacifista i el més demòcrata, fins al punt de quedar quasi paralitzat. Mal si es parla, mal si es manifesta, mal si denúncia, mal si es queixa,... el catalanisme viu fustigat: viu repressió i autoritarisme espanyol sense complexos.

La població espanyola a Catalunya no posa les coses fàcils, i lluny de respectar la dinàmica catalanista, animada per partits polítics que forcen les possibilitats legals i el consens social sobre determinades qüestions,  menyspreen obertament els plantejaments inicials d’aquest país: llengua, cultura i símbols.  

Ells no són catalans i tenen tot el dret a ésser espanyols a Catalunya però haurien de renunciar, d’alguna manera, als drets polítics que l’imperialisme espanyol els hi atorga, com sovint a succeït, en una conducta que els honora molt: en les eleccions autonòmiques masses de població s’ha abstingut de votar per entendre, correctament, que calia deixar fer als catalans en els seus assumptes.

Catalunya no ha negat mai la necessitat d’una entesa cordial i sincera amb Espanya, i la resposta ha estat en forma d’escarni, humiliació i càstig, a tot el que es podia plantejar políticament per a que els catalans tinguessin veu pròpia, en un exercici contingut de sobirania nacional, com qualsevol altre poble lliure del món.

Ara, la repressió espanyola és una realitat, i cal recordar que cal callar i callar per no tenir problemes i viure tranquils, aixecar la veu, organitzar-se, encara que sigui pacíficament, ja és sospitós, al ulls del règim constitucional.

La situació espanyola , a resultes de la proclamació republicana catalana, s’ha degradat: els poders europeus ja posen la lupa en els afers espanyols, la premsa internacional ja guarda un caixetí pel tema català i la desmoralització catalana ja s’amplia en esferes espanyoles, plena de nervis i amb ganes de tancar una qüestió que es va complicant cada dia que passa, i que no ha fet més que començar.

Per a molts catalans, la vivència espanyola ja és com una tortura per tot el que s’ha descrit i també pel xoc cultural que suposa i tot el que ha incorporat la seva marca (toros, violència, feixisme, corrupció,...). El sanguinari diumenge (“bloody sunday”) de l’1 d’octubre de 2017 és el que es fixarà, per sempre més, en l’imaginari nacional dels catalans, i sempre més quedarà com el punt de trencament irreversible en les relacions entre Catalunya i Espanya.

La situació empitjorarà, i caldrà callar i callar per evitar una escalada en que els febles, per no voler ni poder usar la violència defensiva, s’hauran de refer cada dia, des de zero, en un esforç nacional que cada dia ens farà més lliures i solidaris entre tots nosaltres, els que vivim i malden per aquesta terra catalana, amb molts espanyols plens de sentit comú i respecte.

 ©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.