Anàlisi de l'actualitat i divulgació
Homs sol, només amb la família i alguns, pocs, amics (04/04/2017)
Homs sol, només amb la família i alguns, pocs, amics (04/04/2017)
Francesc Homs (1969) ha estat obligat, contra la seva voluntat, ha apartar-se de la vida política, i de la funció representativa. Els acusadors espanyols (el govern i d’altres entitats hostils) ho han fet possible amb la col·laboració de magistrats i jutges. Ell que havia fet tant per Espanya!
En la mentalitat claudicant de fons, tipus “convergent”, malgrat hi ha el parer general de que “si treballo prou per Espanya, segur que m’ho reconeixeran i seré recompensat”, a la pràctica tampoc dona resultat. L’estigma del vassall queda ben palesa en la vida i obra d’aquest diputat, que ara ha passat a la vida privada, a ben segur per sempre.
Ningú ha mogut un dit, ni s’ha atrevit a fer-ne una causa col·lectiva de la seva defenestració pública per part dels poders repressors de l’Estat espanyol, bàsicament per tres motius.
El primer, no gens obvi, és que la seva funció com a vicepresident del govern català el 9N2014 era, certament, confusa. Malgrat intentar passar desapercebut, i renunciar a fer una causa política d’alliberament a través de la consulta, els espanyols governamentals l’han trobat, l’han culpabilitzat i l’han condemnat. I aquest no era el pacte amb la societat catalana. Tots expliquem els nostres anhels i no ens amaguem de la voluntat individual per reconstruir i refer el nostre país. Un vicepresident del govern, en cap cas, pot ésser menys. L’estratègia de la confusió es paga amb ignorància i distanciament.
En segon lloc, hi ha el seu discurs polític, excessivament jurídic, segons el qual les possibilitats d’una consulta no vinculant, o d’un procés participatiu, sobre temes polítics generals, és el màxim a què pot aspirar un poble com Catalunya. Cercant un pacte impossible, sobre qüestions essencials d’Espanya, una majoria “convergent” de líders ha vist com les seves opcions de fer-ho viable queden oblidades, malgrat la seva fe, cega i fanàtica, en canviar Espanya. Un error inexplicable d’aquests líders del passat que la societat catalana, en general, ja no està disposada a compartir. Potser és millor anar endarrere, com al UK amb el Brexit, si et deixen ben tranquil i pots fer la teva...
I finalment, hi ha una cosa pitjor: la autoinculpació a la qual s’ha sotmès aquest diputat català, pel qual els millors homes i dones d’aquest país no haurien d’haver deixat el braç a tòrcer i en canvi si que ho han fet. Aquest diputat ha reconegut políticament un estat que nega la seva realitat plurinacional, i ha apuntalat la seva activitat de formes molt diverses, i en clau privada ha admès dificultats, personals i tècniques, per mantenir un “pols” entre Catalunya i Espanya. Tot plegat, l’ha deixat inerme i estèril davant l’opinió pública catalana. Espanya ha destrossat aquest polític de poc recorregut i sense valor, escudat en la retòrica parlamentària, per la qual tants altres polítics “convergents” han quedat assimilats. La democràcia espanyola és un parany perillós i traïdor.
L’eina de domesticació política que usa Espanya amb Catalunya, a través del sistema democràtic de ciutadania arrasa les aspiracions nacionals de pobles com el català, que per sort, té prou gent estranya a tot això (empresaris, pensadors, professionals,...) a fi de mantenir viva, sense defallir, la lluita per la restauració nacional. La democràcia espanyola, tal com és ara, és un parany perillós i traïdor.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.