Generositat i sentit de país, un repte immens (20/7/2018)

Generositat i sentit de país, un repte immens (20/7/2018)

Les persones que van fer el pas, que no són ni molt menys els polítics, han vist com les coses quan es torcen ningú o quasi ningú surt en el teu socors. L’experiència del 155, per exemple, ha estat molt dura, i les recompenses nul·les o molt escasses. Perdre hores en reunions o tramant accions no té satisfaccions immediates, més aviat provoca maldecaps i genera inconvenients. Ara que comencen a arribar més citacions judicials, com la mostra més clara d’aquests inconvenients, i si afegim les sancions administratives, la desolació és general.

Hi ha gent que ha donat la cara, ha fet mans i mànigues per secundar les accions programades, les manifestacions generals,... i veu com no sols els resultats no arriben sinó que també li plouen els problemes. Ha perdut impuls professional, s’ha enfrontat amb uns i amb el altres en interminables dies de nervis i s’ha hagut de replantejar moltes coses, personals, socials i de consciència. I els resultats no arriben,  i els que ho han viscut amb tota la calma del món i dictaminant des de les poltrones, no sols són els que viuen millor sinó que a sobre, en bona part, són els que ara manen, i a més promocionen, també professionalment.

I la lluita és molt senzilla, simplement cívica i d’opinió, d’expressions i manifestacions. No diguem quan la lluita és més dura, de confrontació, de desgast o de sacrifici de forma general (el cas dels presos polítics o del exiliats, no és equiparable ja que en tots ells hi ha un càlcul polític, potser fins i tot poc noble o malintencionat).  I tot i així, ja hi ha qui veu oportunitats perdudes i un fracàs personal, en l’aposta d’una trajectòria que no ha obtingut cap mínima conquesta, més enllà de les simbòliques o merament retòriques, ja molt desgastades o sense sentit.

Autònoms, petits empresaris, treballadors en precarietat,... poden viure amb esperança una mínima exigència d’esforç per fer avançar projectes col·lectius de justícia i de progrés, entre els que hi ha la independència de Catalunya si compten amb objectius clars i serenitat contundent.  De fet, el “procés” ha estat una escola intensiva de política per a molts, i al descobrir la seva immensa complexitat es troben, molts d’ells, desorientats i frustrats. A més, ara amb el govern “efectiu” contemplen escandalitzats com en fan un sistema de vida, amb sous, ascensos, dietes, i moltes més avantatges personals.

La situació que viu el nostre país pot acumular ressentiment més enllà del que pugui tolerar. A Espanya passarà una cosa semblant sobretot arrel de la manipulació intensiva de funcionaris i grups de persones per fer males feines o escometre batalles inútils, estèrils o sense futur. La dinàmica interna de la societat funciona , segons diuen , per un sistema de compensacions, en vasos comunicants. Hom treballa en condicions dures però com que cobra se n’oblida. Hom viu agressivitat social però quan es troba en el seu  grup  viu content. Hom té dificultats familiars però quan desconnecta ja no hi pensa més.  Hom no obté resultats i ha de tancar però ja té més temps lliure i es distreu i va fent.

Tot és molt més fàcil quan no hi ha perills ni dificultats en forma d’amenaces o insults, de les més lleus, per no parlar de citacions judicials o d’escarnis mediàtics, quan al cap i a la fi es reclamen drets fonamentals i raons justes, pacífiques i democràtiques. Així la passivitat del govern, la seva parsimònia pel procés i el seu esbiaixat itinerari autonomista només fan que dissimular un cúmul de males decisions.

Els qui en el futur demanin esforç i renúncies hauran d’estar molt segurs del que facin. S’exposen ja ara a una important contestació, i a una mobilització general en clau electoral, tot buscant un vot útil en clau independentista però sobretot de coherència i de sentit comú.

Al temps!

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.