Fi de curs (històric) (5/5/2015)

Fi de curs (històric) (5/5/2015)

Als 70 anys de la fi de la II Guerra Mundial, s’albira la fi d’un cicle, en gran part generacional. La generació de la guerra, sigui la Guerra Civil o la Guerra Mundial, té els dies comptats. És la generació que va experimentar el sofriment de l’absurditat (bombardejos aeris indiscriminats, per exemple) i dels despropòsits (convulsions polítiques per raons revolucionaries, posem per cas).Aquells nens i nenes van haver de créixer enmig de grans dificultats.

Ara, entorn als 80 anys, paradoxalment, els seus sentiments s’enfonsen en el desconcert d’un món estrany que es mou sense fre. Per a ells, no falten motius pel pessimisme, sobretot, si tenim en compte, que el relleu en tres dels seus principals mèrits no s’ha pogut acomplir. El primer és el referent a la perseverança, pròpia del qui s’ha d’acontentar en molt poca cosa per a poder realitzar els seus projectes vitals. Per contraposició, des de fa uns anys, el contravalor de la immediates i el consumisme no ha deixar lloc per a aquesta experiència de vida tan elemental. En segon terme, hi ha la fidelitat a la terra i a les persones, com el lligam de recíproca comprensió per a poder sobreviure. Sobre això, de molt poc han servit els seus sermons, si s’ha optat per desvincular-se de multitud de projectes col·lectius i dels somnis familiars en comú, per no parlar dels propis de la parella o matrimoni. I finalment, la maduresa sobre els autèntics atributs de l’ésser humà, fatídicament arrossegat pel materialisme més anacrònic. Avui, tot queda vinculat a les garanties de comoditat i de benestar, sense les quals no poden considerar-se d’altres alternatives.

En gran part, per tant, podria semblar la història d’un fracàs. Si bé en els àmbit urbans queda més dissimulat, no és així en la pagesia o la ramaderia, per no parlar de la pesca. En aquests darrers, la fi de cicle  es consumarà d’una manera tràgica. Seran la darrera generació, d’un model ancestral (associat al sentit de les civilitzacions sedentàries) que desapareixerà, o que com a molt pot quedar relegat a simples expressions neorurals o de tipus alternatiu.

Això, a ningú se li escapa, i sembla un veredicte ferm. Per això, en contra del que alguns intel·lectuals han entès com l’autèntica cruïlla de la història, la Il·lustració o emancipació humana mitjançant el coneixement i l’estudi, que va conduir a les revolucions liberals, i l’eclosió de les implantacions industrials; no és sinó la introducció de la gran transformació que vivim, i sobre la qual no en tenim l’adequada perspectiva. Però un indici clar, és la total confrontació i fins i tot manipulació dels cicles naturals o biològics, al dictat d’una humanitat enlluernada amb les seves pròpies conquestes globals confiada, com està, quasi exclusivament, en el progrés científic i tècnic.

Tot plegat, per tant, no fa sinó posar damunt la taula la fi d’un cicle, abandonant els imperatius de les limitacions humanes (haver de respectar les estacions i les adversitats climàtiques, lluitar per defensar els conreus i els seus fruits, agrupar-se per a poder sobreviure enmig de l’escassetat,...).  Les correlacions amb el canvi climàtic, la secularització de la societat, els moviments migratoris  o el pragmatisme ideològic, poden ésser els ressons d’aquest fi de curs, al qual assisteixen atònits els més grans, ancians als quals només els resta la veu de la seva memòria. Lleument, molt lleument, en forma d’homenatges o records d’efemèrides passades, ens retorna la mirada crítica i, ja desconfiada, d’aquesta generació, de gran valor, que s’extingeix. El fet, és que sense saber-ho, han construït la seva pròpia destrucció, de pensament i d’obra.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook