Espanya: a la via morta (17/12/2015)

Espanya: a la via morta (17/12/2015)

L’històric dèficit de rodalies RENFE, ara ADIF o Ministeri de Foment, a Barcelona, principalment no s’ha subsanat després de moltes promeses dels governs espanyols. Les autoritats estatals tracten com un subproducte perifèric, quasi colonial, els seus dominis a Catalunya. La manca d’inversions ha provocat un estat de les estacions, les vies, i les seves zones d’influència, del tot depauperat, tot donant la sensació d’abandó. Els pocs contractistes de manteniment que s’hi mouen estan desbordats i es limiten a aplicar estrictament el que els plecs administratius estableixen, tot girant quantioses factures per estralls extraordinaris, fora de contracte, que sovint es paguen a preu d’or.

Aquesta situació administrativa, fa pensar si realment, de fons, els grans interessats en els robatoris de coure a les vies són els contractistes d’ADIF, com a grans beneficiats per activitats extraordinàries i urgents no previstes en les clàusules administratives de l’adjudicació. Aquesta teoria, del tot silenciada per part del Ministeri del Interior, que prefereix atribuir les culpes al Cos de Mossos d’Esquadra sense cap justificació mínimament raonable, suposaria, en cas de poder-se demostrar, un escàndol de grans proporcions. La feina mal feta a la llarga sempre és més cara, o dit d’una altra manera, sense una bona gestió és impossible obtenir bons resultats.

Els manteniments (tant els preventius com els reactius, però no així els vandalismes o els robatoris) normalment estant en mans d’empreses molt especialitzades que repeteixen sota noms d’unios temporals d’empreses (UTE) o mitjançant filials en multitud de licitacions, quasi de forma endogàmica. Aquestes empreses actuen de forma passiva, esperant que les situacions es podreixin, davant la manca de directrius de gestió clares i precises dels alts càrrecs d’ADIF. Sense ésser exhaustius, són empreses del tipus: COBRA,  ABENGOA, INABENSA, SEMI,... totes elles molt vinculades al món del serveis públics, i per tant, amb una cultura transversal sobre el funcionament del sistema administratiu d’adjudicacions que en fa dubtar de la seva lleialtat. Les flaqueses dels funcionaris públics són molt grans ja que la seva tasca està molt compartimentada (per exemple l’àrea de contractacions i les àrees tècniques sovint no intercanvien informació), fins i tot pel cas d’empreses públiques com ADIF.

No és el cas, de l’administració catalana, on GISA o Infraestructures de Catalunya, SA, sota el lideratge d’un directiu encomiable, fins fa poc, com Joan Lluís Quer (1961), sempre va maldar per a que els gerents d’obres o manteniments, assumissin íntegrament el resultat de la despesa pública, una pretensió que ni tant sols és un desig en el cas d’un gegant com ADIF, on no s’assumeixen responsabilitats, i el Ministeri de Foment, té com a missió tapar-ho tot, mentint a la ciutadania catalana i enganyant també als espanyols. La gota que ha fet vessar el got, en plena campanya electoral, és un robatori en una estació que sense massa imaginació recorda el “far west”, pel seu estat desmantellat (tanques tombades, piles de brossa, postes i cables caiguts,...).

Tots els lladres busquen coses així, ja que en la seva pròpia justificació, entenen que són coses que ningú vol o estan inservibles. Ni més ni menys és així. Sense tenir la xarxa de ferrocarril endreçada, cuidada i llesta pel servei, el missatge que s’envia a la societat és que allò no té amo i pot engruixir la piles de ferralla del mercat d’ocasió. El govern espanyol ja va decidir fa molt de temps deixar-ho així, i de retruc beneficiar, per la via de pagaments extraordinaris derivats de forces majors, tots els seus insaciables contractistes, una part dels qual, a títol individual, ja consideren èticament reprovable la tessitura a la que es veuen exigits per part del Ministeri de Foment.

Una situació que si hom pogués documentar suposaria una clara malversació de fons públics, com delicte greu. Aquesta situació la coneix el govern espanyol, i no sols no fa res per aturar-ho, sinó que la justifica fins extrems realment escandalosos. Qui tingui dubtes, que vagi a una ferreteria, i miri el cost de posar una tanca de filferro, i el que cobren els contractistes d’ADIF per les seves actuacions d’emergència. És vergonyós, i fa pena. Espanya és un cul de sac, en la via morta dels despropòsits necessaris per acontentar ja no se sap ben bé quins interessos.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook