És possible evitar o, fins i tot, resoldre els conflictes? (4/5/2017)

És possible evitar o, fins i tot, resoldre els conflictes? (4/5/2017)

Partint de la base que sempre hi haurà conflictes, atès que forma part de la naturalesa humana, caldria tenir present, sempre la manera de conviure-hi. Pels catalans això no és gens nou, no només per raons nacionals, si no també per raons socials, econòmiques,... La discrepància ens manté oberts i en constant debat, tot i que sovint amb un desgast considerable.

Davant el conflicte, de tot tipus, els experts recomanen, en tot cas, actuar, d’alguna forma. Encara que no calgui intervenir, si que s’ha d’actuar estant-hi atents i seguint d’a prop l’evolució del que succeix, tot admetent que no podem esperar que tot sigui equitatiu. Perdrem i ho haurem d’assumir. O bé guanyarem i podrà ésser un motiu de satisfacció. Tot i que el resultat d’un conflicte no s’hauria de medir en termes de fracàs o exit, si no de consens i negociació.

Una de les derivades més preocupants de tot plegat, en tots els ordres, però especialment en l’aspecte nacional, és quan el conflicte incorpora elements personals de tipus emocional o sentimental. Sense sentiments ni emocions, certament, no serien tant greus els conflictes, però la realitat d’aquests esdeveniments sempre té un component humà que toca la fibra de “l’amor propi” o “l’orgull”.

Per això, en aquests casos, és terriblement important mantenir un profund i sever sentit de la distància a fi de no ferir ni afectar susceptibilitats. És un exercici difícil, que en democràcia, on fàcilment s’esgoten tota mena d’opinions a la lleugera, encara resulta més difícil de controlar. L’admissió, en el debat o desacord indicador del conflicte, del insult o el menyspreu és un permís que es donen les part per maltractar-se mútuament i fer de la situació un carrer sense sortida.

Si això passa així, amb insults, si més no,  el pas del temps difícilment acabarà solucionant les diferències, ja que s’hauran tocat parts molt íntimes i interiors de les persones implicades, tot deixant ferides obertes, o sense sutura possible.

La situació política actual de Catalunya, per la seva transcendència, pot deixar aquest tipus de ferides o de cicatrius obertes. Hom, volgudament, hi posa la pell, i queda tocat, en molts sentits. Cal mesurar molt els moviments i calcular perfectament l’abast de les provocacions, a fi de no deixar-se absorbir per una escalada de desqualificacions que com a molt aconseguirà estancar encara més les dificultats del procés.

El “keep calm” és d’una gran significació en aquest moments. És dir, mantenir la calma i treballar en allò més proper i disponible, de manera constant, amb total respecte per d’altres opinions o posicions.

Per exemple, aquest matí en Jordi Baste (1965) deia des de RAC1 ho intel·ligents que havien estat els bascos mantenint la negociació oberta amb l’Estat per revisar el seu sistema de finançament autonòmic, en contraposició, sense dir-ho explícitament, amb el que succeeix a Catalunya. Els bascos del PNB han obtingut una sucosa contraprestació econòmica per donar suport als pressupostos espanyols que ha presentat el PP.

Aquesta afirmació és frustrant pels milers i milers de catalans que hauran de continuar pagant els tributs més alts (patrimoni, successions,...) afegint-hi els peatges per circular i tota mena de taxes, sobretot municipals. És frustrant també que els líders d’opinió, com el descrit, ens ho refreguin a la cara enmig d’una lluita desigual que mantenim des de fa molts i molts anys. I la frustració de les persones és la font més grans de problemes des de sempre. I doncs, quines solucions es donen?

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.