Entre la propaganda i la informació: la república catalana (30/1/2018)

Entre la propaganda i la informació: la república catalana (30/1/2018)

A mesura que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya es va allargant en el temps, els conceptes es van destil·lant, i el que eren propostes constructives i assenyades, d’uns i els altres, es converteixen en eines de propaganda, al servei d’una mobilització popular igualment incerta.

Tanmateix, si els que han de garantir la dinàmica democràtica, la irrefutable representativitat popular,  no prenen decisions i s’escuden darrera els corporativismes policials i militars, i també judicials, el mecanisme de les eleccions ja no és fiable i la població a de buscar mecanismes d’expressió a través de la mobilització social. Quina alternativa queda?

Les servituds de les mobilitzacions són clares: han d’ésser simples i parteixen d’una exaltació, quasi extrema, del que es reclama, tot perdent-se els matisos i les gravetats que l’acció política pot desenvolupar en el marc parlamentari. D’aquesta manera és fàcil caure en maniqueismes, bons i dolents, i el que és pitjor, com ja es va veure clar en el cas del nacionalisme espanyol, en el “a por ellos” ja que un tenen la raó i els altres cap ni una.

Reforçar la pròpia identitat, com a col·lectiu en lluita, és més fàcil quan la antítesis és molt clara:  un enemic autoritari que provoca i atemoreix la població innocent, i amenaça els seus polítics amb la presó i la tortura psicològica (pèrdua dels fills, manca d’informació, allunyament de la reclusió,...).

Encara que també pot resultar fàcil caure, amb una necessària autocrítica, en els mateixos errors que “l’enemic”. Tot i que també és legítim qüestionar-se si aquesta puresa de procediment no fa sinó afeblir i retardar la necessària acció d’autodefensa que caldria escometre.

Escoltant les persones de forma objectiva, i sobretot analitzant les pulsions electorals, hom descobreix com de fràgil en la voluntat humana, ja que en funció d’una determinada propaganda sempre s’obtenen resultats, amb més o menys intensitat i rapidesa. El be i el mal, quan s’inserten en el discurs polític, immediatament generen efectes, i fàcilment hom en queda al marge. Per això, l’acció política és tan important.

La professionalitat política hauria de permetre la resolució dels conflictes en base a un treball metòdic d’aproximació en tots els nivells després d’una presentació oberta de posicions i desitjos. I això no és possible en base a una dinàmica de mobilitzacions, que en el millor dels casos poden acabar en tràgics incidents que després afegeixen més complexitat a les solucions de futur.

Els temes institucionals catalans, la reactivació del govern legítim o la restauració de la república, en els termes del referèndum d’autodeterminació vinculant de l’1 d’octubre de 2017, esdevenen, si és vol, un carreró sense sortida quan la negociació política es nega o s’adultera en forma d’amenaces o de coaccions de tot tipus. És així com la dinàmica popular esdevé el darrer catalitzador d’una societat que necessita palpar els resultats de les seves aspiracions democràtiques.

En la ventada per arribar a la població, la propaganda i la contrapropaganda, prefigura  un ambient bèl·lic o de confrontació que no s’hauria d’admetre però al qual els monàrquics nacionalistes espanyols no volen renunciar i l’exerceixen sense cap vergonya ni pudor.

En canvi el discurs dels ambients de la república catalana independent s’aixeca pacifista i molt ingenu. Doncs ni una cosa ni l’altre semblen prou congruents.  La retòrica que estem vivint, catalana i espanyola només serveix per a la confrontació, i no per a la construcció de dues nacions veïnes que s’han de respectar i entendre, per raons històriques i per raons geogràfiques.

La civilització europea ja és matèria propia de catalans i espanyols, i ambdues nacions han de bastir les seves estructures de força i coerció com cal, i si cal més dures per resistir en un món de grans reptes i canvis. L’estereotip popular de la república catalana s’associa a desorganització i improvisació, i el del regne espanyol a militarisme i vassallatge.

Com és lògic, no és ni una cosa ni l’altre, però és útil per a la propaganda i propaga un discurs incomplet que no ajudarà en res enmig d’un règim monàrquic espanyol que s’enfonsa i és esclau d’una oligarquia mesquina allunyada de la política parlamentària i del sistema democràtic.

 ©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.