Entre el reconeixement nacional i la plena independència (19/12/2017)

Entre el reconeixement nacional i la plena independència (19/12/2017)

Els mecanismes polítics per exercir potestats públiques pròpies de les nacions lliures són una de les claus de les properes eleccions del 21 de desembre de 2017.  Aquesta voluntat del poble català xoca per la negativa de l’estat espanyol de negar qualsevol interlocució amb ell. El poble català no és el resultat d’unes eleccions, ni d’una conjuntura determinada, en base a l’encert més o menys exitós d’uns líders.

Per superar aquest paradigma imposat a foc per part d’Espanya hi ha tres elements a tenir en compte: la celebració i el resultat del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre de 2017, les raons històriques de permanència i vinculació de les institucions catalanes i també els atributs culturals, lingüístiques i socials que configuren la dinàmica catalana. En base a aquests tres elements, és definitori que cal establir mecanismes directes de negociació entre Catalunya i Espanya, de forma immediata i resolta.

Tanmateix, la realitat és terrible i hom nega aquests tres pilars nacionals, en el sentit de comunitat de vida i organització, fins fer quasi insostenible tota mena de situacions ja que els medis repressius no són neutres, causen molèsties i amargant l’existència de persones concretes. Tot plegat, fins al punt, com hom ha manifestat, de que ésser espanyol s’ha convertit, encara més recentment, en una tortura psicològica.

La ciutadania no es mereix aquest tracte, sigui catalana o espanyola, i tanmateix, per activa i per passiva, es nega qualsevol  plantejament que resolgui o busqui solucions intermèdies a les necessitats d’ambdues nacions. Sense diàleg entre nacions, no hi haurà una solució clara ni un plantejament gradual per resoldre d’altres qüestions associades (renovació del poder judicial, territorialització de les forces armades, supressió de les administracions duplicades, coresponsabilitat fiscal,...).

Per això, de moment no succeirà res, si com sembla, l’economia no para de créixer, i les dificultats queden dissimulades enmig d’un excés de consum i el benestar garantit per medi de pressupostos públics sempre socials i generosos (encara que sempre poden fer més). Però el cert és que a l’horitzó, per motius cada dia més clars, s’hi albiren profundes crisis i grans col·lisions. I quan tot això succeeixi, la inestabilitat serà més greu encara i llavors, la capacitat de resposta serà molt limitada, sense haver trobat fórmules àgils i fortes d’organització col·lectiva quan, com ara, és possible, en base a la negociació.

La negociació requereix fermesa i resolució. La dinàmica catalana d’avançar-se a la solució abans no es plantegi bé el problema és nefasta.  Hi ha una sensació d’inferioritat o por que és durament explotada per l’adversari espanyol. Canviar-ho és difícil, ja que els mecanismes de repressió són tan severs que hom mira d’agradar l’oponent abans de res.

En aquest context, encara que sigui per comoditat, caldria confiar la força política als qui, teòricament, diuen que ni tenen por ni es volen agenollar. La CUP vol assumir aquesta responsabilitat des dels governs, i per tant, benvinguda sigui. Si paral·lelament es vol plantejar d’altres reformes socials, tot superant el marc capitalista, els hi desitjo molta sort, ja que o ho expliquen bé o la pràctica quotidiana els engolirà. Sense vendes en el mercats globalitzats les industries moren d’inanició i els treballadors són acomiadats, llevat que l’autosuficiència en un context de decreixement mundial sigui el gran valor competitiu del nostre teixit empresarial i de creació de riquesa. Amb el temps ho anirem veient, però amb una mica de sort, els puntals de la república catalana ja seran prou forts i vigorosos.

 ©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.