Enguany, eleccions al Regne Unit (14/4/2015)

Enguany, eleccions al Regne Unit (14/4/2015)

Les eleccions al parlament britànic del mes de maig ja compten amb una important sorpresa. Es tracta de l’aparició pública, amb inspiració electoral, de l’exprimer ministre Tony Blair (1953). La seva intervenció ha consistit en alertar als electors sobre el sentit del vot, en unes eleccions en que bàsicament hi ha damunt la taula els problemes de la immigració massiva i les condicions europees.

Per tant, aquest líder laborista, de formació progressista, encarna, ara mateix, un discurs enfrontat al sentiment popular existent entre una gran part dels electors de la Gran Bretanya. Com exposa, de forma independent la BBC, les preocupacions de la població enllacen, en primer terme, amb els plantejaments del partit UKIP, gran vencedor en les darreres eleccions europees. Aquest partit és contrari als condicionants de la Unió Europea i, atès el seu perfil conservador, es mostra distant sobre les polítiques favorables a la immigració.

Tot i així, en determinades matèries, com la sanitat,  està totalment en contra de les privatitzacions. La campanya serà dura per un sistema polític on ja no hi ha cap la còmode alternança bipartidista, doncs no sols es preveu l’entrada al parlament d’UKIP sinó també la consolidació de l’espai liberal de Nick Clegg (1967). En aquest context la posada en escena del qui va ésser company d’aventures de José Maria Aznar (1953), líder i ideòleg del PP i George Bush (1946), mandatari conservador nord-americà, mostra com és de difícil alterar el sistema vigent de forces i de poders.

També en una de les democràcies més madures del món.  La proposta de Tony Blair consisteix en apel·lar  a la responsabilitat i al sentit dels compromisos. Segons ell, hi ha massa coses en joc, com per deixar-se arrossegar per una conjuntura d’exigències europees (la famosa austeritat pressupostària o la convergència de legislacions nacionals) o de pressió social de la immigració en un context de crisis econòmica. Certament, que l’elector, com aquí, no ho té fàcil, i s’ha d’enfrontar directament a la contradicció denunciada.

El problema, de partida, és de qui prové la denuncia. Tony Blair, conjuntament amb els mandataris esmentats, va abocar el món a una guerra en base a conjectures (els possibles arsenals d’armes de destrucció massiva). Aquesta guerra ha tingut un efecte desestabilitzador de gran magnitud (tot i que potser no es podia preveure). Des de 2002 a l’Afganistan i el 2003 a l’Iraq,  la situació política d’aquesta països s’ha complicat de forma diversa, i ara s’ha propagat fins a Europa, i en paguem les conseqüències, malgrat els hi pesi als seus incitadors. Ja no es pot tirar enrere, i cal conviure amb les convulsions d’un món islàmic en guerra civil (entre els blocs xiïtes –liderat per Iran– i els sunnites –sota els auspicis d’ Arabia Saudi–), per una banda, i l’aparició de faccions extremistes entre el majoritari i hegemònic grup sunnita (com és el cas dels grups salafistes o les organitzacions d’EI a Síria i l’Iraq).

Directament, no obstant això, el que realment ens afecta, com electors, és el drama o el repte de la immigració massiva de persones culturalment i socialment molt llunyanes a la mentalitat originària europea. Per això, la reacció de l’electorat britànic serà tant decisiva, i ja no pot quedar indiferent ni a la classe política europea ni a la majoria dels seus ciutadans.

La tradició cosmopolita d’anglesos, gal·lesos i escocesos podia semblar una vacuna a l’arribada continua de nous habitants cercant una oportunitat de vida, però la realitat demostra tot el contrari. Si ells no hi estan preparats, i poden reaccionar dràsticament votant UKIP, no resultarà estrany que igualment passi a França, Catalunya o Alemanya, d’alguna manera.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook