Encara no, President (10/11/2015)

Encara no, President (10/11/2015)

El dia 9 de novembre de 2014, desoint una suspensió del Tribunal Constitucional espanyol al procés participatiu previst en els termes de la coneguda llei catalana de consultes (Llei 10/2014, de 26 de setembre), el Govern català va demanar el parer de la població catalana, no sense dificultats. Ara, un any més tard, el Parlament de Catalunya, conclou, per majoria absoluta, que cal iniciar un procés polític per a la constitució de la república catalana. Per a la població, en general, no suposa cap convulsió ni daltabaix.

És respira normalitat, en contra del que es manifesta des de les files del Partit Popular i del Partit Socialista. La gent no vol entrar en detalls tècnics ni en debats jurídics. Necessitem, més que mai, que el famós efecte frontera no es produeixi ni durant el procés ni després de la proclamació de la nova república. L’efecte frontera és una de les claus sobre les que l’espanyolisme socialista i populista intentarà crear més alarma. No és sols un fenomen psicològic, de tancament i aïllament, sinó també de càrregues econòmiques i traves burocràtiques.

Per això, en tot i per tot, tal com va denunciar el Sr. José Manuel García-Margallo (1944), una nova frontera sempre suposa elevats costos, els quals, aprofitant la seva experiència, cal evitar com sigui en la nova república. Aquests temes sempre han de tenir solucions senzilles, com passa amb les lleis del mar, sobre disputa d’aigües territorials i espais marítims d’exclusió, en l’àmbit del concert de les nacions lliures. Per a la república catalana, amb la proximitat dels Països Catalans, amb molt més motiu, no convé ni interessa parlar de fronteres. Les fronteres s’associen a murs de separació i a exclusió, tot el contrari del que es pretén amb l’extensió dels valors republicans arreu de la catalanitat. Aquest repte de fons haurà d’inspirar i fonamentar, no sols tot el procés constituent, sinó el que ara és més important, el cos legislatiu de la transició nacional, a fi de no obrir fissures ni impedir la lliure circulació de persones i recursos.  

En els propers 30 dies, segons l’acord assumit pel Parlament de Catalunya, ahir 9 de novembre de 2015, s’haurà de treure del calaix l’esborrany de llei de procés constituent, de llei de la seguretat social i de llei de la hisenda pública, per a que siguin debatudes en profunditat, i es possin en coneixement dels grups de l’oposició, i de la ciutadania, en general. Serà un exercici únic i de gran valor constitucional, fet a la llum del món i en un debat obert sense precedents. Fins i tot, segons com es miri, convindria que aquest debat, d’alt contingut legislatiu, i per tant d’interès general i popular, es fes també amb un executiu, o govern, en funcions. En aquest context, el Parlament, el representant de la sobirania popular, i màxima institució democràtica, assumiria, al preu que calgui, tota la responsabilitat del procés.

Els seus diputats, sense excepció, abocats al diàleg i la negociació, en el més pur estil avançant del parlamentarisme, hauran d’aproximar i resoldre articulats complexes i rellevants. Tot plegat per confeccionar un corpus jurídic de treball i desplegament que haurà d’assumir un nou govern, el qual no sols haurà d’executar el mandat del parlament sinó aplicar el nou cos normatiu, tot plegat amb normalitat, naturalitat, i sobretot, amb la màxima claredat.

En cap cas, podrà haver-hi un buit legal ni una legalitat extemporània de la fins ara vigent. La continuïtat tant jurídica com territorial ha d’estar sempre garantida, almenys pel que fa a la part catalana, amb l’objectiu prioritari d’evitar l’efecte frontera, com distorsió que en el curt termini pot provocar greus alteracions en les rutines històriques, que tot i ésser fruit d’imposicions, sovint vexatòries, s’han assimilat, amb el temps, i a còpia de repetició, com a necessàries. I els canvis, si són imprescindibles, volen temps, i han d’estar en constant revisió.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook