En un món sense respostes, Catalunya emergeix lliure (19/10/2017)

En un món sense respostes, Catalunya emergeix lliure (19/10/2017)

Les aspiracions democràtiques catalanes (convocar un referèndum i aplicar el seu resultat, donant la veu al poble) han generat una realitat totalment nova no sols a nivell espanyol si no també arreu d’Europa, on la democràcia requereix de grans inversions en campanyes electorals i tot queda mediatitzat pels grans grups de comunicació.

Ara, més que mai, l’escenari de la independència catalana és una realitat del tot viable, llevat que la vulguin complicar fins a extrems surrealistes les autoritats espanyoles, les quals, en qualsevol cas, hauran d’assumir els grans costos econòmics, en forma de recessió que aquest tancament governamental centralista pugui ocasionar.

L’impacte de dos dígits sobre el PIB, en forma de recessió no deixarà ningú indiferent, ni a Catalunya, ni sobretot arreu d’Espanya i d’Europa. Les afectacions en forma d’atur, desinversió pública i polítiques de benestar s’ha de calcular molt bé per part de tots aquells que volen boicotejar el valor i el sentit de la democràcia, ara per ara, en forma d’un resultat vinculant, gràcies al referèndum d’autodeterminació  de Catalunya del dia 1 d’octubre de 2017.

A hores d’ara, només hi ha molts lleus indicis del impacte d’aquesta necessitat democràtica, malgrat les pràctiques deslleials de l’estat espanyol, com per exemple, incentivant el trasllat de seus de corporacions fora de Catalunya, tot exercint només amb així un efecte domino en moltes altres decisions de tipus empresarial, i que afectaran, a la llarga, si no hi ha reflexió i mesura per part de les autoritats ministerials, la capacitat competitiva catalana, ja de per si molt afectada i només substituïda per una indomable capacitat de treball i dedicació per part dels seus emprenedors.

Les estratègies de desinversió que el govern del Partit Popular ha executat en territori català, ara es volen disfressar a través de les pretensions democràtiques dels seus habitants (ja que van voler votar). Així milions i milions d’euros, no menys de 17.000 milions/anuals, es fonen en molts altres indrets, inclosos els de l’economia delictiva en forma de corrupció, amb desenes de casos oberts (Gürtel,...).

Després de mil i un intents de canalitzar la voluntat democràtica dels catalans, i quan aquesta s’ha expressat per medi de les diferents lleis del referèndum i de la transitorietat, de forma clara i diàfana, en exercici de generositat i sinceritat encomiables, el sistema econòmic català, prudent i calmat, espera i confia en la meditació del poder real, fins al moment: el provinent de l’estat espanyol i de les seves institucions. Curiosament, aquesta espera, molt transversal, no és ni impacient ni desconfiada. La normalitat, llevat del temes instigats des de la capital espanyola, principalment, és total a la capital catalana.

La resum de tot plegat podria ésser que l’estat espanyol ja s’està fent càrrec de que la independència de Catalunya és imminent, tal com es podia deduir de les declaracions parcials del monarca espanyol. Aquest no hagués pres partit per la causa del Partit Popular, si un futur govern de futur a nivell espanyol havia de necessitar de la participació de diputats d’alguna de les minories nacionals que coexisteixen dins del seu regne. Gràcies això, a l’exclusió monàrquica de Catalunya, aquí s’ha construït un nou imaginari col·lectiu, àmpliament recolzat, que té la república com ideal possible a curt termini. Una construcció, tot sigui dit, que fa un any no semblava possible ni versemblant, però que gràcies a un esforç continuïtat de transversalitat social i ciutadana s’ha configurat, de forma lliure i pacífica.

L’esforç continuat de les institucions catalanes en la construcció d’una Espanya moderna i pròspera ja són un record que s’assimila com molt llunyà i grotesc. És una pantalla passada de la qual ja ningú en vol parlar, i per la qual els poders malvats de l’estat espanyol han fet tot el possible per construir-la, ja que aquesta visió la representava, quasi en exclusiva, el fenomen Jordi Pujol. Ara, només el nom d’aquest líder pactista i afable a una determinada elit espanyola, s’entén com caducada i perjudicial.

La valentia catalana, de fonament democràtic, és dir, des de baix amb el suport del poble, és una conquesta que ja no té marxa enrere, i suposa també per a la democràcia espanyola i europea un greu atzucac que no deixarà res igual. Les bases d’una nova concepció de la política, moltes de les quals ja són corrents molt ferms que recorren les consciències occidentals i universals, han vingut per quedar-se.

La gent, sobretot després de la darrera crisis financera, ha descobert el valor i la transcendència de les seves decisions, i no vol romandre més passiu esperant la més perversa manipulació.  La societat, en primera persona, es vol enfrontar als grans reptes col·lectius, i no vol quedar en mans de manipuladors benintencionats o de populistes descarats, tots ells amb grans medis econòmics i amb la complicitat dels principals medis de comunicació (TV sobretot).

La capacitat espanyola de frenar aquesta dinàmica només és possible, com s’ha vist fins ara, per medi de la repressió policial i les practiques indiscriminades de violència institucional per atemorir la població (intervenció financera, multes coercitives, amenaces de demandes,...), i contra això, cada dia més persones, de tarannà pacífic i moderat, ja diuen prou. Ja no els hi afecta.

L’eventual empobriment català és un forma més d’aquesta amenaça contínua que prové de l’estat espanyol i les seves diverses autoritats. Les empreses ja viuen en un entorn globalitzat, i les deslocalitzacions provenen d’aquesta realitat, per tant, aquesta amenaça és més forçada i volguda per les autoritats espanyoles que no pas vinculada a les necessitats empresarials, sempre més exigents en entorns altament competitius. En tot cas, el mercat català s’haurà d’adaptar a noves ofertes, sempre buscant el millor en qualitat i quantitat.

L’abandonament d’un determinat model econòmic subsidiari d’una visió proteccionista espanyola suposarà una reconversió que tard o d’hora s’havia d’acabar completant com succeix arreu d’Europa. Per tant quin millor motiu que la constitució de la república catalana per fer-ho?

La democràcia espanyola no superarà fàcilment la pèrdua definitiva dels territoris catalans, sigui per la constitució d’una  república moderna i molt competitiva sigui per les intensions internes romanents que no sabrà gestionar. No obstant això, l’oportunitat catalana pot quedar condicionada per aquesta gran fatalitat, sabent com fins a l’avorriment, s’han buscat i rebuscat solucions pactades, de detall, per permetre una evolució harmònica d’un procés històric que no tindria que ésser necessàriament traumàtic.

La descomposició espanyola no és el problema dels catalans. Ara, amb la república catalana, tots els esforços han de destinar-se a la seva cohesió interna i a la seva normalització, sigui per la via de polítiques econòmiques dinàmiques i exigents o per la via d’un compromís cívic en la millora de la gestió pública i les seves despeses associades.

En un món en transformació, la llibertat s’ha de reconquerir cada dia i la globalització s’ha de revisar en tot moment;  i per això, la capacitat de les institucions per donar-hi respostes és imprescindible, de forma flexible i coherent amb la ciutadania. Ara, només les institucions catalanes ho fan així, i en molt poca mesura les espanyoles. Els ciutadans decidiran!

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.