En defensa pròpia (5/6/2015)

En defensa pròpia  (5/6/2015)

Malgrat sigui un tema molt especialitzat, les qüestions de seguretat i defensa són molt important per a tots. Des de fa un temps, han sorgit diferents grups de reflexió i debat sobre aquests temes. En especial, destaca la SEM o Societat d’Estudis Militars (https://sem-cat.blogspot.com/) que ha realitzat aportacions molt valuoses que han despertat, per la seva claredat i rigor, l’admiració d’experts internacionals. En cercles militars occidentals es segueix amb interès l’evolució i tractament de la creació d’una eventual força de dissuasió catalana. Els esborranys preliminars són molt realistes, i tracten de recollir les diferents avantatges dels diferents models de defensa, en especial el cas de Noruega i de Dinamarca.

Per a poder evolucionar en aquest estratègic camp cal vèncer sengles reticències: els prejudicis sobre els sistemes militars en general i l’esforç econòmic necessari per a poder-ho desenvolupar. Per salvar ambdues reticències, es vingui d’on es vingui, cal informar-se. En el primer cas, s’ha de tenir en compte que un model robust de dissuasió no passen necessàriament per unes forces armades sinó que hi ha fórmules prou vàlides com les forces d’autodefensa o sistemes mixtes civils-militars, fins i tot més efectius i potser molt més barats. I sobre el cost, i la seva relació amb l’estat del benestar, en contra del que pugui semblar a un primer cop d’ull, cal dir que la seguretat sempre és rendible.

La defensa dels interessos catalans a nivell nacional i internacional impacte directament en el nivell de benestar de la població. Tanmateix, el més important, és l’efecte confiança que provoca el fet de tenir la certesa d’estar degudament protegit. Aquesta aspiració de seguretat, que ara per ara no tenim, ja que ni veiem ni sentim les Forces Armades Espanyoles com garants dels nostres drets i ambicions, provoca una sinergia col·lectiva molt positiva que redunda en una aspiració constant per millorar els nivells de benestar pel conjunt de la societat. Un exemple, en aquest sentit, com han intentat sense èxit les autoritats espanyoles, consisteix en usar els serveis professionals en els àmbits de la defensa com un trampolí de millora social per a persones amb dificultats d’integració social com determinants immigrants o joves amb dificultats d’inserció laboral.

Aquesta aposta a l’Estat espanyol ha estat un fracàs del Ministeri de Defensa per raons de rigidesa burocràtica i absència de lideratge. A la societat espanyola l’activitat d’un militar, com a funcionari, té una apreciació molt més inferior que la d’un bidell d’un institut públic o la de qualsevol empleat extern prestant un servei públic. Aquesta realitat contamina, de manera molt perjudicial, l’esbós del model de defensa per a Catalunya. Per superar aquest distorsionat punt de partida, per tant, cal partir estrictament dels models d’èxit d’Europa, com els de Noruega o Dinamarca. Aquest exercici, en part exposat, entre d’altres, pel Dr. Àlex Calvo, en un debat celebrat a la seu del CIDOB, té molt de recorregut, ja que és suficientment obert com per incloure moltes opcions de desenvolupament i concreció.

Curiosament aquest debat és celebrava de forma simultània amb l’inici d’unes jornades de portes obertes de l’Exèrcit de Terra espanyol en les casernes de Catalunya (Sant Climent de Sescebes, Talarn i Barcelona-Bruc) que semblen més una amenaça a la població civil que no pas un apropament a la població d’uns medis i personal que tots paguem obligatòriament. Encara avui, una gran part dels oficials espanyols, de capitans i comandants en amunt, senten com una obligació esclafar, fins on calgui, les dissidències contra la indivisibilitat territorial espanyola. Amb aquesta premissa, pels catalans no hi ha lloc ni oportunitats. És així com ho volen i ho faran. Per això, ens cal bastir la dissuasió!

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook