Anàlisi de l'actualitat i divulgació
Els rebels de Síria diuen que guanyaran: ho aconseguiran? (15/03/2017)
Els rebels de Síria diuen que guanyaran: ho aconseguiran? (15/03/2017)
L’avantsala de les revoltes que van començar fa set anys a Síria eren les queixes. La gent comentava les arbitrarietats i el menyspreu del règim envers tots els que no els hi eren afins. La complexitat siriana no podia admetre la diversitat ni la distensió però el que era el 2011 una continuïtat de manifestacions pacífiques –en el marc de l’anomenada primavera àrab- es van convertir en l’inici d’una guerra que encara dura.
Els qui van aixecar la veu amb crits i pancartes, ni remotament podien pensar com reaccionària el règim: amb violència desfermada, accentuant la repressió. Davant d’això, calia continuar només amb més queixes?
I vet aquí, que el problema va sorgir quan quadres civils i militars del propi règim van entendre que aquest ja no tenia més validesa ciutadana i van fornir, amb certa lògica, una organització pels rebels.
Era la guerra. I encara dura. Mentre el règim mantenia i manté un lideratge molt delimitat a l’entorn de la família al-Assad, no passa el mateix amb l’oposició, la qual té una gran quantitat d’interlocutors. I en guerra, amb gent armada, les prioritats s’inverteixen ja que les amenaces són reals. Aquest grups van buscar per tant, per tots els medis possibles, suports internacionals. I els van trobar.
La neutralitat és un discurs teòric per afavorir, amb passivitat, un determinat bàndol. Molts països van dubtar sobre la bondat de les diferents faccions emergents de les revoltes populars del 2011. Amb aquest dubtes, el règim autoritari existent, a un pas de defallir, com encara recorden molts sirians catalans, va tenir temps de buscar també suports, i entre ells, principalment, s’hi va prestar Rússia.
Europa, nosaltres, veien que entre les faccions rebels hi havia grups integristes islàmics, vam voler romandre (la neutralitat activa per deixar fer). La coartada, cal fer memòria, va ésser que tant Rússia com Iran van garantir al “món occidental” que el règim autoritari sirià no usaria armament químic per acabar amb la insurrecció rebel (estiu del 2013).
I davant d’això, també USA, es va doblegar: era difícil negar-s’hi. Algú estava disposat a fer ho més difícil i brut, liquidar els extremismes al preu que fos i emparar un règim autoritari per a que no emmetzines la seva gent. Els russos ho estan fent! I amb això, la causa rebel s’ha desdibuixat pels europeus, tremolant de por per garantir la seva seguretat interna.
Un escenari mediterrani que planteja una realitat contundent: aixecar la veu té conseqüències. Revisar el sistema establert genera friccions, molèsties i malestar, fins al punt, d’acabar en violència espontània i d’aquí a la guerra, si aquesta es pot organitzar de forma operativa.
El seu preu, en milers de vides humanes, un sofriment immens i terribles costos materials, ho justifica? Pels rebels sirians, que creuen en la seva victòria, és assumible, tot i no entendre ni acceptar la passivitat occidental, especialment europea, sigui per la poca ajuda rebuda pels seus refugiats o per la poca implicació militar a l’hora de defensar i fer avançar les seves posicions sobre el terreny.
A resultes d’això, i tots en som responsables, ha aparegut Turquia, que per proximitat o per interès, està esdevenint clau, per la seva iniciativa, en el devenir de la guerra. El protagonisme turc ja no pot deixar més indiferent a Europa, no sols per la seves ànsies per formar part d’aquest escollit club, si no també per la seva política interna envers les minories armènia i kurda, sobre les quals no ha dubtat en oblidar-se dels drets humans més fonamentals.
En aquests casos, més enllà de les solucions humanitàries, escau un plantejament militar, que en recursos disponibles, tant humans com materials, com en suport polític i social, ningú està disposat a assumir arreu d’Europa. Ja és hora que això sigui diferent, i l’animal europeu es desperti, de forma transversal i cohesionada, doncs els reptes que venen es plantegen doblement importants comparat amb el que està succeint a Síria (a l’Est, al Sahara,...).
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.