Els que ara amenacen o boicotegen l’1O els hi sortirà de franc la República? (15/9/2017)

Els que ara amenacen o boicotegen l’1O els hi sortirà de franc la República? (15/9/2017)

Fins a 18 vegades, de forma formal, una majoria social i política catalana ha intentat trobar una solució pactada amb l’estat espanyol per mirar de resoldre la seva singularitat territorial dins d’Europa. Davant d’això, a més de negatives contínues, s’ha tractat el tema amb menyspreu i indiferència. I a resultes de tot plegat, en aplicació del dret internacional públic, s’ha desenvolupat un cos legal per, de forma concreta i limitada, exercir una mínims de sobirania que permetin la convocatòria i realització del referèndum d’autodeterminació  del proper 1 d’octubre de 2017.

Per tant, no hi ha desafiament legal si no un desllorigador sòlid i públic per permetre una sortida jurídica i en dret a l’estancament polític, de negociació, que en el seu temps ja va denunciar el Tribunal Constitucional espanyol. Tot plegat amb el ple respecte a la democràcia vigent, fins allà on permetin les autoritats espanyoles, ja que la llei 19/2017, sobre el referèndum d’autodeterminació de Catalunya, només permet i entra en tot allò, exclusivament, que fa referència a l’exercici d’un dret fonamental com el de l’autodeterminació.

Per això, la lògica del càstig que s’està prodigant des d’instàncies espanyoles, quan de manera continuada i insistent s’ha tractat de plantejar, de forma negociada, una sortida política, no tenen el sentit que en democràcia s’espera de les institucions i dels seus servidors. Per això, igualment sorprèn la diligència de determinats funcionaris públics en desenvolupar i aplicar uns determinats mandats contraris a l’ordre social i la pau ciutadana, de forma majoritària.

L’Estat espanyol s’està focalitzant, de forma obsessiva, en una qüestió que afecta molts dels seus ciutadans, de manera que al negar-los-hi les seves opcions d’expressió i participació, se senten exclosos, àdhuc, literalment, perseguits. I no sols des de la perspectiva d’un determinat relat o discurs públic, que ja està certament gastat i resulta cansadament repetitiu. També, molt més greu, hi ha l’opció bel·ligerant per judicialitzar tot el que es relaciona amb la qüestió catalana, provocant el funcionament d’una maquinària, que si no fos per la seva inoperància i manca d’objectius, a hores d’ara ja seria un problema encara més greu.

Efectivament, suposar que la maquinària de l’Estat espanyol és implacable, sense cometre arbitrarietats ni prevaricant, és suposar molt, doncs aquesta maquinària la fan funcionar persones, funcionaris públics, amb molt de sentit comú i sense ganes de complicar-se la vida, com és lògic i natural. I hom ja sap, en aquests moments, que la llei 19/2017, malgrat suspesa per un tribunal altament polititzat, té l’empara internacional i en especial de la Unió Europea i està fonamentada en els tractats i els acords que el propi Regne d’Espanya té subscrits.

Per tant ni hi ha cop d’estat ni aixecament secessionista ni cap cosa similar que pugui semblar o indicar un comportament no subjecte a dret. Els mecanismes establerts en la llei 19/2017 són clars i senzills, l’ajustament a la llei total i el respecte i la defensa dels drets i llibertat fonamentals fora de dubte.

En els pròxims dies, a mesura que l’horitzó d’un referèndum d’autodeterminació es descobreixi com una normalitat democràtica, fruit d’una llarga aspiració i una majoria social i política, més i més gent si adherirà per entendre que la seva opinió, en forma de vot, és necessària i valuosa. En aquest context, per tant, una determinada evolució de grups de persones, properes a Ciutadans i al PSC, principalment, hi posaran molt de la seva part, ja que el plantejament de renovació que suposadament inspira la seva ambició política també és la pròpia dels que cerquen en la modernitat republicana sortides vàlides pels grans reptes de futur que tenim plantejats.

D’aquesta manera la unitat catalana, en forma de consens i grans dosis de generositat, permet inspirar somnis polítics de molt diversa procedència i magnitud, i les bases de tots els partits, gent normal que espera seguretat i confiança, ho saben de sobra, i maldaran per fer-ho viable. D’aquí que la campanya del PSC “Que no cuenten conmigo” no pertany a les seves bases ni reconforta les seccions locals, ja que dins un discurs pacífic i cívic ningú es pot autoexcloure de res i per a res. Més faltaria!

El PSC i Ciutadans poden fer un canvi de rumb que doni credibilitat a les seves idees unionistes si com diuen les tenen ben pensades i formen part de les seves més íntimes conviccions, encara que sigui només per raons sentimentals, en el millor dels casos, o merament crematístiques per no alterar en res el que, per ells, ja els hi va bé. El seu tacticisme, en els propers quinze dies, per una vegada els hi podria ésser necessari i aportaria valor a la societat catalana. Però han de fer-ho, entrant en tromba a defensar el NO.

La vida política catalana necessita de l’aportació crítica de molts catalans que per diverses raons s’han sentit a prop de Ciutadans o del PSC i els han votat, i aquest estímul, sovint dotat d’una gran intel·ligència, no en pot quedar al marge sense més. Tant de bó s’imposi el sentit comú, i de forma aclaparadora s’obri un debat potent sobre que significa un nou estat en forma de república que es digui Catalunya.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.