Els murs de la ignorància (07/03/2016)

Els murs de la ignorància (07/03/2016)

En el Congrés de Diputats espanyol s’ha viscut una setmana frenètica. A diferència del que va passar en  el Parlament de Diputats català, allí s’han ignorat i obviat els problemes de fons: la construcció de la democràcia, de les persones i dels territoris, i les propostes de les polítiques públiques en la defensa de l’estat del benestar.

Durant les exposicions dels grups catalans, la majoria de representants de les forces polítiques espanyoles no van ni tant sols ser-hi presents, quan aquí els partits catalans no van parar d’escoltar i atendre les propostes dels partits espanyols (PSOE/PSC, C’S i PP). Aquesta asimetria no sols posa en evidència la qualitat humana entre els uns i els altres membres de les diferents cambres legislatives, sinó la voluntat real i pràctica de solucionar els problemes que els ciutadans traslladem als nostres elegits.

L’encàrrec ciutadà després d’unes eleccions consisteix en donar poder als polítics per a que d’acord amb el règim institucional busqui les millors solucions. Ara i aquí, malgrat sigui un tema recorrent, el problema real es resoldre el litigi de sobirania territorial que enfronta Catalunya i Espanya. Per a Catalunya, la solució passa per més democràcia i més diàleg, en canvi per Espanya, passa per negar-ho sempre i en tot lloc, àdhuc en les pròpies assemblees representatives, a més de no oferir-hi cap solució.

Els debats recorrent tenen la tendència a quedar enquistats i acaben basant-se en prejudicis i desqualificacions.  Quan a més coincideixen interessos ocults, o disfressats, com en el cas de Ciutadans, tot plegat esdevé tant complex que no es estrany que hom tingui la temptació de caure en la provocació.

En aquests casos, des d’una òptica d’urgència catalana, escau tenir prou seny i calma, com segurament també es viu quan les divises de “la unidad nacional” són maltractades i menys valorades per part dels catalans. Per això, sigui quina sigui l’evolució dels esdeviments, sabent com són les coses, cal apel·lar, en tot moment, pel bon sentit democràtic, amb la defensa per damunt de tot, de la bona controvèrsia i el sentit del respecte.

El capital social català, fet en forma de milers de relacions i contactes que tenen entre si les persones, dins de Catalunya, i amb Europa i Espanya, és una patrimoni de grans dimensions que no pot ésser objecte de discussió, entre d’altres motius per que té contingut recíproc, i el seu deteriorament, ens afecta a tots per igual. La inconsistència, quasi malaltissa, de titllar la situació catalana, a resultes del procés d’autodeterminació convocat, com una crisis de convivència, suposa un greu atemptat al patrimoni comú compartit fins al present, de forma sincera i familiar.

Ningú pot voler jugar conscientment amb això si no és per raons egoistes i segurament poc transparents, com és el cas de Ciutadans, pel qual la seva raó d’ésser és una continua erosió del valors cívics de la catalanitat més elemental.

Negar les opcions de Catalunya per exercir la seva catalanitat és una provocació. Enlloc més la poden exercir els catalans, i per sempre més no ho podran fer si no és aquí. Negar-ho, silenciar-ho i tapar-ho és la contínua expressió d’aquesta formació política catalana, la qual, no obstant això, mereix tot el respecte i forma part de l’essència nacional catalana, contradicció de progrés i millora continua.

Qui millor que Ciutadans per alimentar i qüestionar el creixent sentit republicà dels habitants del nostre país. O qui millor que Ciutadans per enfortir i validar la necessitat d’afrontar, sempre i per sempre, els valors impagables de la democràcia, la tolerància o la capacitat d’escoltar i entendre. Certament, en tots aquests casos, l’esforç no és mai endebades.  Però curiosament, i tot i que a Espanya els hi sembli impossible, aquest esforç ja fa molts i molts anys que el fem.

Des de que naixem els catalans aprenem a renunciar a multitud d’expressions en públic per no deixar en evidència a ningú ni semblar superiors o diferents. Deixem la nostra llengua en un racó sense esperar a què ens ho demanin, i abandonem les nostres pretensions nacionals cercant el autèntics valors de la unitat fraterna gratuïtament. Malmetem les nostres reserves financeres i ens exposem a riscos en favor de gents desconeguda i distant, d’Espanya i d’Europa.

Acceptem, potser amb precisos comentaris molt silenciosos, una trama de peatges i pagaments desorbitats, i ho fem contínuament. Sentim com totes les medalles se les emporten els foresters, i en canvi, ens toca a nosaltres el treball dur i la feina més feixuga, i no ens queixem.

No volem el mal de ningú ni tant sols dels nostres més fidels enemics, els espanyols, també en les seves més diverses formes de catalanitat, i tampoc en fem escarafalls. Volem treballar i sobreviure, i tot i que no ens deixen, ens ho prenem esportivament. Què més podem fer?

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook