Els meus amics de Ciutadans volen la República... (18/12/2017)

Els meus amics de Ciutadans volen la República... (18/12/2017)

Abans de parlar de política, també en aquests dies propers a unes eleccions, cal fer una certa introspecció personal per situar-se fora dels dramatismes i les visceralitats, entorn de les qual alguns líders inflamadors s’han instal·lat per comoditat seva malgrat les molèsties que provoquen.

En l’arrel de molts problemes hi ha la intransigència, més de tipus espanyolista, tot sigui dit, per voler resoldre els problemes de manera acordada i fruit d’unes regles comunes basades en el respecte i en la bona voluntat per solucionar els conflictes. Aquest diàleg, sense condicions, no pot partir de prejudicis ni, molt menys, de desqualificacions.

Si el que es discuteix és la unitat d’Espanya, cal començar per dir que s’entén per Espanya i què vol dir unitat, com a punts de partida ineludible. Espanya comunitat de nacions o Espanya com supremacia castellana o espanyolista? Unitat emocional i fraterna o unitat administrativa i política? A més preguntes, menys frases fetes i més solucions són possibles. Preguntes i més preguntes per clarificar i entendre quines són les autèntiques intencions dels que volen governar-nos, i com volen fer-ho.

El reformisme democràtic espanyol de la mà de Ciutadans, malgrat les seves aspiracions liberals, no és possible: neguen la memòria, els crims del franquisme i defensen un cert neoautoritarisme per raons d’eficàcia i millora. Ho diu el seu programa, de forma més o menys clara, en base a un culpable natural: el catalanisme.

Els meus amics de Ciutadans són així: tots els mals són del catalanisme, sigui quina sigui la seva intensitat. El veuen com una pèrdua de capacitat, una limitació econòmica provincial i la base d’un fanatisme tancat i excloent. Més enllà d’això, comencen els insults i dels desqualificacions personals, que com a amics, es toleren i s’admeten, encara que sempre de forma asimètrica en contra de la dignitat i respecte que ens mereixem els catalans, tot i que ells també són catalans! -no comencem una nova discussió-.

Al final, sense trencar-s’hi gaire el cap, hom arriba a la conclusió que és un problema artificialment creat, de tipus lerrouxista, fàcilment identificable pel tipus de missatge demagògic que plantegen. Bàsicament per que els catalans no poden predicar l’anticatalanisme, i tot cercant refugi en l’espanyolisme trobar solucions reals pels seus veïns, companys i amics. En base a una idea simple d’Espanya, sobre la qual tenen idees però que no té possible consumació gràcies al Partit Popular, principalment, la seves tesis en defensa dels interessos dels catalans són bones però poc pràctiques o totalment teòriques.

Tothom sap que no és un tema de fronteres ni de banderes, només Ciutadans parla de fronteres i de banderes; ningú vol fronteres ni més banderes, i Ciutadans és l’únic que ho recorda a tota hora. La immigració espanyola cap a Catalunya ja va viure aquesta humiliació amb grans dificultats, també per la seva ignorància i procedència social. Ni ells ni els seus fills es mereixien un discurs repetitiu que els ho recordi, cada dia. Això no seria memòria, seria escarni. Cap català, noble i senzill usarà aquesta arma de l’enginyeria social.

Però per orgull, natural i sincer, la causa catalana de la llibertat i la democràcia si els hi recorda aquest tràngol al qual els franquisme els va sotmetre. Van passar molta gana, i obligats des d’Andalusia, Múrcia o Extremadura, van fer el farcell cap a Catalunya. I Ciutadans ho explota de forma deshumanitzada, malgrat que els meu amics volen pensar el contrari i ho neguen amb ira. Mai, tanmateix, deixaran de ser-ho: pobres immigrants castigats per una Espanya dura i cruel, de cacics i “senyoritos”. I de cara a les properes eleccions del 21 de desembre de 2017, amb la seva estranya idea d’Espanya, invent d’invents, la República Catalana resta com l’opció inclusiva per la qual serien els principals lluitadors, fins i tot, molt més del que mai puguem somniar els que l’hem volgut esbossar el passat 27 d’octubre de 2017.

 ©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.