Els meus amics de Ciutadans, pencaires desorientats (27/3/2018)

Els meus amics de Ciutadans, pencaires desorientats (27/3/2018)

Les retallades pressupostàries del 2009 van provocar efectes secundaries en bona part de la població catalana. Sobretot entre els pendents dels mercats laborals, ja que en l’aspecte territorial Catalunya va emprendre una acció decidida a favor de l’estat espanyol (per complir amb les exigències d’estabilitat d’obtenció de crèdits per les administracions públiques) que va impactar directament sobre una població catalana que va quedar desemparada.

Aquesta població afectada, ara majoritàriament vota Ciutadans, ja que ells no volen treballar a favor de l’estat si no ésser el propi estat espanyol, com es demostra amb les ànsies per apuntalar el govern del PP, tot i que per aquests els veuen com uns nouvinguts en l’arena política espanyola.

Sectors amplis de la població catalana, endeutats i certament confiats en les autoritats, que incloïa per a ells la Generalitat de Catalunya, apèndix de l’estat espanyol a Catalunya, van assumir deutes de tot tipus i un ritme de vida considerable, quan tot d’una, amb “les retallades”,  van patir un xoc sobtat, en part derivat del entusiasme català del Sr. Mas per voler resoldre els problemes amb més promptitud que el propi estat espanyol.

Vet aquí el pecat original del catalanisme polític: no aplanar-se més en les estructures administratives ni les excuses de mal pagador i cercar en el dinamisme empresarial solucions pel futur que sense controlar i dirigir estructures estatals no tenen cap sentit.

A resultes d’aquest xoc, hom va dirigir la seva acció per senders diferents. D’una banda, per desfer el camí traçat per unes pautes de dinamisme econòmic sense fonaments, com les del catalanisme de l’antiga CiU (PDECAT) tot potenciant sistemes reaccionaris i regionalistes com Ciutadans, i de l’altra, els que volent superar l’escenari d’estancament provocat per l’estat espanyol ja van entendre inqüestionable la necessitat de tenir un estat propi (JXCAT). És així com les forces liberals, o més o menys liberals, van emprendre camins oposats, però del tot allunyats.

La proposta de Ciutadans encara no coneix l’escarni de l’estat espanyol, ni el menyspreu que obtindrà de la seva frisança per voler resoldre problemes reals i urgents per a la població de Catalunya, entre els quals la llengua pròpia o la cultura secular són només petits accents sense importància. Quan la situació econòmica empitjora, com va passar el 2008, a l’avantsala de la sentència de l’estatut el 2010, és quan es veu com van les coses millor.

Els governs catalans van ésser excessivament lleials als postulats espanyols, i la seva col·laboració, quasi malaltissa, els va enterrar vius, entre el voler fer i el no poder fer res. Aquell estiu van revisar les ajudes no contributives, i milers de persones que vivien “del sistema” van quedar al descobert, i el preu d’aquella decisió va beneficiar directament Ciutadans, els quals no van dubtar a carregar demagògicament en el catalanisme l’origen dels nous problemes que tenia aquesta gent.

Almenys és així com m’ho expliquen el meus amics de Ciutadans, quan van sentir en les seves pròpies pells la humiliació de no ésser considerats com uns més a l’hora de treure rèdits d’un sistema de distribució de riquesa desigual. Un fet que encara es manté vigent, en molts sentits.

La resposta de fons, davant d’aquest greu problema social, va ésser voler donar solucions per raons evidents de responsabilitat des de Catalunya que van xocar directament amb el “sistema legal” espanyol, pel qual el patiment de la gent o les seves mancances quotidianes no són cap problema real (en tot cas, uns mera molèstia passatgera).

Es van fer lleis i disposicions que no van prosperar i un cop impugnades pel TC han passat al calaix de la història. Ara, amb l’adveniment de la república catalana s’intenta superar, una vegada més, aquesta deriva de males pràctiques però les prioritats governamentals espanyoles tornen a impactar contra les aspiracions de llibertat i d’iniciativa catalanes.

La indefensió i persecució que pateixen moltes persones catalanes, simplement per defensar ideals democràtics i de justícia social, són l’inici d’una dura etapa de lluita que posarà al límit la resistència del que s’ha fet fins ara i també dels objectius de futur.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.