Els ésser humans com a armes (25/9/2015)

Els ésser humans com a armes (25/9/2015)

La crisis humanitària derivada de la guerra a Síria fins que no ha generat milers de refugiats entrant a Europa no ha esdevingut un problema d’urgent solució. Si romanen en camps en les fronteres, amuntegats i sense cap fi, ni Europa ni d’altres potències internacionals i paren atenció. Quan la marea humana es posa en marxa, per aconseguir entrar i establir-se a Europa, a qualsevol preu, les coses ja són diferents. Cal actuar i parar-ho de forma més o menys digne. I només llavors s’entén que la millor solució és que acabi la guerra, i la gent no hagi de marxar. Síria és un país amb una gran varietat de grups nacionals, ètnics, religiosos, culturals i lingüístics. 

Si el poder està mal distribuït o no s’imparteix prou justícia, sempre hi haurà motius de queixa i amb el temps d’oposició al règim. Per això, molts d’aquests països actuen de forma autoritària, tot reprimint o no respectant les diferents singularitats, i en conseqüència, reprimint, sovint de forma desproporcionada, persones concretes i organitzacions socials. Per acabar de complicar-ho, els règim sovint manipulen o usen determinats grups per accentuar les diferències o per crear estats de malestar artificials. En aquests casos, la confusió és total, i les comunitats perden el respecte mutu i la més alta consideració de considerar-se tots igualment humans.

Així neixen els fonamentalismes, com opcions excloents de tota diversitat i totalment contràries a un debat per aproximar posicions en base a renúncies acordades. Tot plegat és així a Síria, amb un resultat devastador. En d’altres llocs del món, la condició humana actua de manera semblant, perseguint els opositors o imposant només una versió. Des d’una visió occidental europea, per tant, el cas català és d’una significació rellevant que no passarà desapercebut.

La construcció catalana parteix d’anys de persecucions i d’assimilació espanyola, per la via militar (el resultat de la Guerra Civil de 1936-1939, principalment), ja que es va imposar un règim de terror, on hom havia d’amagar-se a l’hora de manifestar les seves arrels nacionals catalanes (fet que encara passa, davant les autoritats policials o de l’administració espanyola). Tot i així, des del procés català de recuperació i restabliment de la seva dignitat nacional, de forma pacífica i democràtica, s’han fet totes les concessions necessàries: considerar català tothom qui vulgui ser-ho i tothom qui viu i treballa a Catalunya; admetre la llengua espanyola castellana com una llengua d’ús també per a Catalunya; i fomentar i respectar totes les formes culturals del món establertes a Catalunya, i en especial aquelles provinents d’Espanya (andaluses, gallegues, asturianes,...)

Aquest triple compromís, públic i manifest des de la recuperació de les primeres competències autonòmiques, ara igualment es manté, fins al punt de qui hi ha qui qüestiona el sentit del desig d’independència després de tantes renúncies. La clau, no obstant això, és la voluntat d’emancipació col·lectiva, per a poder decidir i tenir facultats pròpies de govern, sense anar en contra del que vulgui ésser Espanya i els que desitgin els espanyols.

Doncs bé, aquesta emancipació o llibertat és negada pels poders fàctics de l’Estat espanyol, i en comptes de buscar maneres de solucionar-ho, malgrat totes les renúncies manifestades pel poble català, de forma directa i palpable, han cercat “l’arma humana” com a darrer recurs. Han instigat gent senzilla, usant partits polítics, per negar l’existència i la manipulació de les forces sobiranistes, i les seves aspiracions de llibertat.

Catalunya no pot continuar essent una possessió de l’Espanya castellana, i per arreglar-ho han creat una ficció dient que Catalunya no existeix com a nació, ja que si així fos tot Espanya seria un cas semblant (Galícia, País Basc,...).  D’alguna manera, amb aquest discurs, s’està negant la viabilitat de l’Estat espanyol, sobretot en el cas del PP i PSOE, partits essencialistes, però en sentit més pràctic, i per ambició personal del seu líder, també segurament ara s’hi afegeix Ciutadans.

Els partits catalans sobiranistes, per tant, no poden sinó repetir la seva màxima de treball: calma, feina i sumar. És així com volem treballar, i com sabem fer-ho: pensant en millorar. Som una sola espècie humana que s’organitza gregàriament en grups de diferents tipus. El grup dels catalans hi és al món i vol ésser reconegut, valorat i estimat.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook