Els espanyols de Catalunya: una etapa necessària (24/4/2019)

Els espanyols de Catalunya: una etapa necessària  (24/4/2019)

El que hem viscut després de l’1 d’octubre de 2017, a molts, ens ha fet obrir uns ulls com taronges. Els catalans existim, com a poble, i ara en som plenament conscients. Aquest poble és diferent del poble espanyol i d’altres pobles de dins de l’estat espanyol. Simplement és diferent per motius propis d’identitat, de llengua, de valors, de comportaments,... Sense que això suposi dir que ni és millor ni és superior ni vulgui diferenciar-se de forma artificial. Som un poble, amb les seves característiques i les seves contradiccions.

Els catalans, principalment, viuen dins de l’estat espanyol. Aquest estat no és neutral en la protecció i promoció dels diferents pobles que el composen, malgrat l’existència d’una previsió constitucional espanyola sobre nacionalitats i regions, que en el seu moment va fer abandonar els postulats per l’autodeterminació que històricament havien defensat els socialistes abans del 1978.

L’estat espanyol va subscriure un redactat constitucional confós que s’ha interpretar a l’empara dels tractats internacionals que ha subscrit sobre els drets polítics i socials del pobles (Pacte internacional de drets civils i polítics aprovat el 16 de desembre de 1966 i que va entrar en vigor el 23 de març de 1976). Amb un notable abús i amb un frau evident, per tant, els nacionals catalans queden desemparats i viuen sotmesos dins del context espanyol de l’estat que s’han fet propi. En aquest context, d’ocupació i assimilació, el territori català roman ocupat de forma violenta i agressiva pels espanyols.

La ciutadania espanyola té una dimensió administrativa que amaga, de forma certament elaborada, una determinada opció nacional, que s’imposa per raons de poder polític (lleis i judicatura) i de control militar (inclòs el policíac). Però teòricament, la ciutadania ben entesa podria acceptar i tolerar les minories nacionals, els grups ètnics o les diferències racials, sense cap problema. De fet, dins l’estat espanyol es fa sempre que no suposi un inconvenient pel grup dominant espanyol, com s’ha pogut comprovar a resultes dels fets d’octubre de 2017.

A Catalunya, per tant, i viuen molts catalans, potser quasi 2/3 de la seva població ho són. La resta poden ésser espanyols, marroquins àrabs, alemanys, jueus, o qualsevol altre grup nacional reconegut o que tingui la voluntat de distingir-se. Aquesta situació passa en qualsevol altre país del món, i sense més, no ha de tenir cap consideració política negativa. Ho és ,tanmateix, pels espanyols quan suposa una evidència suficient per a que els catalans tinguin la necessitat de crear un estat propi atès que l’existent ni els protegeix ni els reconeix de forma satisfactòria.

Ni racisme ni supremacisme ni etnicisme. Simplement, la constatació d’una realitat, fruit d’una evolució històrica i d’una voluntat conjunta. Com passa arreu del món i com són la majoria de societats organitzades sota el sistema de les democràcies liberals. Per tant, tampoc és ni una tribu, ni un clan ni una màfia, ni un grup prou gran de fanàtics. És una normalitat social que cerca la millor manera d’organitzar-se, a partir del seu retrobament íntim, en l’espai de la llengua catalana, una cultura i manera de fer austera i reservada, un esperit creatiu i emprenedor, o qualsevol altre atribut que signifiqui un reconeixement cap a un mateix, sense desmerèixer ni desprestigiar-ne cap altre per proper que sigui.

Per això, hom diu obertament que després del referèndum d’autodeterminació de Catalunya del primer d’octubre de 2017 ja res serà el mateix. El poble català sempre havia existit però només de forma molt prudent s’expressa i es retroba, enmig d’un sistema de dominació implacable que contamina i confon els nacionals catalans, fins al punt que la intoxicació és sovint letal.

Ésser català no són els cognoms ni els orígens ni els anys de residència en el seu territori. Tothom entén que un alemany a Catalunya pot ésser tota la vida alemany sense cap problema i de forma òbvia. La gravetat és violenta quan en comptes de parlar d’alemanys parlem d’espanyols. Dels espanyols que viuen a Catalunya, als quals l’estat espanyol els hi ha concedit drets polítics i acudeixen a les eleccions i obtenen representació a les institucions del nostre país.  I quan en l’exercici d’aquests drets polítics, aquest espanyols actuen contra els interessos més bàsics i primaris dels catalans, d’entre aquest, de forma espontània però certament prudent i mesurada, en sorgeix la revolta pacífica i contestatària.

Avui al Parlament de Catalunya hi tenen representació les minories espanyoles (bàsicament castellanes i andaluses) però també les del poble gallec i potser d’altres pobles peninsulars, amb exclusió dels portuguesos. I aquestes minories no haurien de tenir drets polítics en el nostre país, com de fet els espanyols ho estan predicant de la seva Espanya respecte dels partits independentistes, i de fet ja han previst amb la persecució de la dissidència o de la ruptura contra tot allò que posi en risc la seva forçada integritat territorial.

Com a màxim el parlament espanyol no podria ésser molt més del que és avui el parlament europeu. Una cambra de revisió, control i impuls de propostes polítiques sobre temes comuns que la població necessita resoldre. En cap cas, un espai de sobirania cedida gratuïtament, per la via d’una imposició resultant de la coacció anònima de jutges i policies, com passa en el cas del poble català.

Dins de Catalunya, hi ha prop d’un milió d’immigrants que no són espanyols, els quals han de tenir garantits  els seus drets fonamentals com qualsevol altre català. Aquesta previsió també ha d’estar prevista per a tots els espanyols. I això que sona estrany és normal en molts països del món. Per exemple, a les repúbliques bàltiques la minoria russa, prou abundant, té normalitat de vida malgrat que no siguin els nacionals propis del país on viuen.

El més normal, i fàcil, en el nou estat català serà que les obligacions pels ciutadans dins del nou estat s’insereixin dins el cos social de forma gradual, preservant l’espai de llibertat que tota persona necessita però dins d’una dinàmica nacional que no es pot aturar en favor de reduïts grups ètnics o socials.

Espanya, de manera premeditada i amb total impunitat, ha desplaçat al nostre país gent seva. Això no seria cap problema dins les dinàmiques migratòries que succeeixen arreu del món sinó fos perquè els catalans i les seves institucions ho han d’encaixar lligats de mans i peus, sense cap capacitat de reacció. De forma molt espantada, durant els anys d’autonomia, s’han aplicat mesures d’integració lingüística, educativa o ambiental contra les quals, tot i així, els atacs espanyols han estat ferotges exageradament.

La societat catalana, en termes regionals espanyols, dissimula el combat ètnic que hi ha de fons, i sovint també el disfressa d’ideologies estranyes a la seva essència. Així, és comú que s’assimili de forma intencionada per part de les forces colonials ,la normalitat nacional (o ètnica) a discursos d’extrema dreta, feixistes o directament nazis. Els que ho fan, potser tenen raó en alguns casos, però en general, és una equivocació fruit d’un parany rebuscat per aniquilar els catalans.

El mal dels catalans dins l’estat espanyol és el nacionalisme espanyol, d’arrel estrictament castellana. No toleren ni entenen que els catalans no volen ésser ni semblar-se a ells. I per fer-ho, tot sovint, els esdeveniments agafen formes molt recargolades, en forma de “lluites compartides”, “vindicacions socials” o  “apostes seculars”. Entendre que darrera d’elles hi ha el diferent múscul de nacions confrontades requereix molt de nas però la història ho ha anat demostrant de manera implacable.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.