Anàlisi de l'actualitat i divulgació
Els drets de la minoria blanca (9/11/2016)
Els drets de la minoria blanca (9/11/2016)
En determinats sectors del PP, d’arrel populista, és dir, quan les classes populars i treballadores es senten representades pels ideals conservadors, hi ha que ja defensa obertament tornar a recuperar el servei militar obligatori. Les raons que exposen són de dos tipus.
D’una banda la manca d’instruments públics per arribar a una població cada dia més absent i allunyada de les pretensions dels dirigents polítics. En aquest sentit, el servei militar obligatori es veu com una eina d’assimilació política o com instrument forçat d’integració social.
I en segon lloc, pel fet de quedar cada dia més els afers estratègics de la seguretat en mans de mercenaris, aliens a les filiacions tradicionals d’origen, llengua i cultura. Aquesta pretensió xoca segurament amb aspiracions similars dels sectors més decidits de l’espectre català que, amb d’altres paraules, també anhelen al mateix quan parlen d’establir una guàrdia nacional o un servei cívic que permeti mobilitzar la població amb suficients garanties d’èxit.
Alguns països, com per exemple Polònia, que s’han aixecat i recuperat de la seva pràctica extinció després de la II Guerra Mundial ho tenen molt clar. Amb una desacomplexada i decidida opció per fortificar-se com societat blanca i catòlica, no sols volen preservar aquest caràcter sinó que estan disposats a expandir-lo i combatre qualsevol erosió.
A Catalunya, malgrat patir un episodi semblant, després de la Guerra Civil, on les elits intel·lectuals van ésser pràcticament liquidades i el lideratge polític és sempre molt prudent , l’avantguarda que marca el designi col·lectiu ha caigut en el parany del “quedar bé” tot assumint un retrocés demogràfic dels catalans que causa espant i una nebulosa cultural i de continguts que ens destruirà i extingirà amb molta seguretat.
La bondat d’aquests postulats, en societat més obertes, ha generat, com en el cas dels Estats Units d’Amèrica, la victòria de Donald Trump, ja que hom no es resigna tant fàcilment i està disposat a canviar el curs dels esdeveniments.
A Catalunya hem caigut en el desànim de les nostres pròpies contradiccions, i Espanya, en aquesta context, també. Falta més claredat de continguts i menys proclames teòricament ben estructurades formulades per teòrics universitaris o intel·lectuals confusos.
La lògica política, en democràcia, no s’entén sense l’expressió de les masses, més o menys majoritàries, amb les seves pors i recels. Ara, a Europa, la identitat dels seus pobles viu amenaçada. La globalització tant necessària en clau econòmica no té recorregut en termes culturals o d’integració socials, i per a mostra, hi ha el drama dels refugiats polítics o el emigrants econòmics.
França ja obertament ho anomena com “una plaga”. Han aguantat i desmantellat la “selva” de Calais, i aquesta s’ha reproduït arreu, tot generant encara més nous problemes. I, com a resposta, no hi ha resposta.
Hi ha confusió i paràlisis. En el cas espanyol, la solució africana ha passat per potenciar la dictadura marroquina, en mans d’un rei despòtic que acontenta la població amb un discurs islàmic i algunes avantatges socials a dit, a l’estil del general Franco.
Però és una solució que té engany malgrat que és prou útil tot i que en general la gent no en coneix el seu abast, tot i l’evidència que suposen els milers de pasteres que passen per arreu del mediterrani menys per la zona més curta a les costes del Marroc.
Les dinàmiques econòmiques liberals llastren els progrés polític i una evolució gradual dels canvis socials, i per tant, provoquen fortes tensions, per a les quals les solucions no seran fàcils. Però és el que volem ja que ningú, encara, parla prou de decreixement, mesura i austeritat.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.