Els CDR o la defensa civil no violenta (3/4/2018)

Els CDR o la defensa civil no violenta (3/4/2018)

La legitimitat de l’acció social no ve de les lleis ni dels governants. En democràcia, el comportament social, pacífic i serè, marca la pauta d’una convivència i una racionalitat necessàries per a una fructífera convivència. El progrés d’una societat és conduir, de forma continuada per medi de les dotacions institucionals, la voluntat popular i els seus desafiaments en base a la voluntat de la majoria, és dir, el de la meitat més u.

En determinades circumstàncies, quan els governants usurpen la voluntat democràtica o escarneixen la població, la gent amb més sensibilitat social s’ha de plantejar una resposta, no violenta però ferma, a fi de posar un límit a la vulneració de drets i a l’arbitrarietat. A hores d’ara, ja és obvi que l’estat espanyol, i alguns medis privats o servils a aquest, de comunicació, empresarials o partidistes, cometen una doble injustícia flagrant envers el poble català.

 D’una banda en neguen l’existència de la nació catalana, tot intentant intoxicar el sentit i el valor de la seva realitat mil·lenària, com de fet tímidament admetia l’escapçat estatut d’autonomia de Catalunya del 2006, votat favorablement en referèndum el dia 18 de juny de 2006, i revalidat de forma contundent, en la consulta de 9 de novembre de 2014 i definitivament, en el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017.

I de l’altra, per medi de negar els drets civils i polítics als seus residents en base a una lectura arbitrària, tendenciosa i malèvola de les lleis espanyoles que condueixen a la prohibició de llibertat a determinades destacades persones de la vida social catalana i també han generat a la liquidació de la democràcia per medi de la dissolució del Parlament, la intervenció de l’autogovern, la persecució d’idees, la filtració de converses privades, la confiscació de patrimoni personal, l’establiment de sancions pecuniàries,...

La reacció a la injustícia espanyola sobre el poble català, i els seus ideals àmpliament compartits de fraternitat i república, necessita vehicular-se, dins d’Europa, de forma no violenta, és dir, sense recórrer a posicions militars. Per això, escau imprescindible, com han fet molts pobles d’arreu del món amb notable èxit, admetre que això és necessari recolzar-ho i justificar-ho tant com calgui.

Catalunya, la seva gent, en general, no ha de complir tot el que prové de l’estat espanyol, i també ha de tenir la llibertat de fer el més oportú malgrat estigui prohibit. Els catalans tenen el dret de resistència, fruit de la seva autodeterminació, i per tant poden i han de desobeir les lleis, reglaments o resolucions, de tots tipus, que atemptin contra els postulats bàsics de la llibertat i els drets fonamentals, de forma automàtica, i també han de poder realitzar totes aquelles accions o campanyes d’afirmació que els hi permetin posicionar-se clarament dins de la societat europea i mundial.

Les vagues dels treballadors, les aturades de la població, el bloqueig institucional o les mesures de boicot són exemples clars de com d’una  manera pacífica es poden emprendre accions clares per combatre els usurpadors de la voluntat popular o l’arbitrarietat dels poders governants.

La teoria de la defensa civil no violenta, en aquest sentit parla obertament, de que els poders poden manar només perquè els sotmesos es deixen. Quan això es posa en dubte, tot els sistema establerts trontolla, i per això, en determinades circumstàncies, està justificat posar en dubte el valor de l’autoritat, com passa ara a Catalunya, a resultes de la vulneració del resultat democràtic del 21 de desembre de 2017, com revàlida contundent i innecessària del que va ésser el referèndum d’autodeterminació vinculant del passat 1 d’octubre de 2017.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.