Els catòlics francesos, què votaran aquest diumenge? (19/04/2017)

Els catòlics francesos,  què votaran aquest diumenge? (19/04/2017)

La solera d’un país es mesura per la gent que no canvia de criteri fàcilment, i per tant, és capaç d’aguantar una posició contra tot pronòstic. Per això, la fidelitat del votant catòlic és un símptoma clar de la deriva que prenen els esdeveniments, si aquests realment ho són. Sovint, en la dinàmica social, el que sembla un gran col·lapse és una simple provisionalitat que no té cap incidència real dins de la societat.

Per tant, els canvis són lents ja que les persones, en general, estan fetes als costums, i aquests tenen una progressió molt parsimoniosa. En l’escenari de la república francesa, com aquí, a Catalunya, i segurament arreu,  les gents amb criteri, és dir, que voten alguna cosa o bé opinen de temes col·lectius o relatius a la societat, està formada, en una part considerable, per creients catòlics. Aquest col·lectiu és molt cobdiciat pels polítics, ja  que essent conscients, per definició,  dels problemes del món es mantenen molt constants, en general, en les seves prioritats (família, treball, estalvi, educació, seguretat,...)

L’anacronisme espanyol pel que fa a l’aportació cristiana i catòlica a la societat, significat per la Sra. Cospedal (1965) quan ha empès a les autoritats militars a declarar dol per la mort de Jesucrist (banderes a mig pal) és una via fàcil per intentar guanyar posicions fortes entre la gent més immobilista però activa. Aquesta situació  ha contaminat també, pels anys d’imposició i obligat veïnatge, la vida catalana, i els catòlics catalans, no tant minoritaris com es creu, resten muts i expectants, en general.

La semblança entre la dreta espanyola i francesa per apropiar-se del tradicionalisme catòlic és clara, i en el cas català, àmbits transversals com el #volemacollir l’han trencada, només en part. La dreta, de la llibertat (per escollir la vida, l’escola, la religió,...) té un fort arrelament, plenament justificat, en el tradicionalisme religiós catòlic, però la vida cristina no es pot encasellar fàcilment en aquest esquemes tan simples.

Per Catalunya això també és un espai polític que cal reconquerir amb un estil més europeista i integrador, a l’estil de Macron, el candidat centrista a les presidencials franceses, pel qual molts catòlics francesos, hi veuen l’expressió evangèlica necessària al moment present: diàleg, acolliment, fraternitat. Un centre obert a les millors opcions de la igualtat (esquerra) i la llibertat (dreta).

L’opció PP, a l’estil Sra. Cospedal, semblant al de la Sra. Le Pen (1968), pels catòlics més devots i conseqüents, fins i tot, en la defensa de la vida (contraris a qualsevol forma d’avortament), xoca amb els ideals d’obertura i ajuda  imprescindibles per escometre la nova evangelització d’Europa que tots ells entenen inajornable:  per construir comunitats humanes de comprensió i solidaritat, en senzillesa i felicitat. 

Pel cristians catalans de la Catalunya del Nord, molts d’ells desencantats de la vida política per tants desenganys soferts, la solució de la Sra. Le Pen pot semblar un revulsiu (en general hi ha obtingut bons resultats), i per tant, no només per raons identitària hauria d’ésser possible superar aquesta oferta política si no sobretot per fer possible una resposta col·lectiva  a l’hora d’afrontar les pors silenciades al desconegut o als canvis. No és fàcil, tot sigui dit, quan la immigració és intolerant o les famílies s’esquarteren: Europa viu un drama i les respostes dels responsables encara no són prou clares. Però les solucions fàcils no són les més bones!

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.