Els anys negres de la postguerra (23/11/2015)

Els anys negres de la postguerra (23/11/2015)

Ahir, en la concentració de suport a les institucions catalanes i a les formacions polítiques que malden per un pla de treball conjunt per bastir els fonaments de la república catalana, convocada per l’Assemblea Nacional de Catalunya, hom hi podia veure un denominador comú: l’edat dels assistents. Ni eren molt joves ni eren molt grans, eren gent d’entre 60 i 70 anys, homes i dones forjats sota un règim de terror espanyol, de matriu dictatorial, insensible al sofriment dels derrotats i bel·ligerant contra la causa catalana de la llibertat i la democràcia. Sense complicacions, d’una manera senzilla però eficaç, molts tenien clar que calia ser-hi, per no oblidar ni ignorar el que va succeir-se, de forma ininterrompuda, durant els llargs anys negres del règim feixista espanyol.

Catalunya, durant la postguerra, va ésser decapitada. Les seves elits intel·lectuals i creadores d’opinió, o eren a l’estranger en un forçat exili o bé eren sistemàticament depurades i condemnades a un silenci sepulcral. Només molt tímidament, es va anar organitzant una xarxa cultural i de resistència cívica, que va permetre la lenta recuperació del teixit social i polític que avui encara coixeja.

L’hegemonia castellana es va apoderar del sistema de poder de l’Estat espanyol, tot utilitzant els seus mecanismes de control i vigilància de forma desproporcionada entre la població, tant catalana com espanyola. Aquesta situació va generar una certa solidaritat resistent entre ambdues nacions, i encara avui, es confon aquella unió d’interessos conjunturals amb l’autèntica personalitat i raó d’ésser de cada una d’elles, però en els anys del terror hom es va haver d’agafar en qualsevol cosa per mantenir-se viu.

En aquest sentit, l’església catòlica hi va ajudar molt poc a fer les coses més fàcils pels derrotats i perseguits, tot contradient els valors evangèlics. Només alguns rectors i ordres van posar-se, molt dissimuladament, en una actitud d’acompanyament que els hi va permetre conèixer i sentir-se igualment afectats pel qui deia ésser el seu benefactor: el règim dictatorial.

Sense cap garantia ni dret, els joves d’aquelles dècades de racionament, inseguretat i assimilació, van desenvolupar un agut sentit de la supervivència. Van adaptar-se per fer el dia a dia a les fàbriques o als barris, però d’una manera molt subtil també atenien una espera en forma de somnis de llibertat i de conquestes col·lectives d’estil democràtic. I ara és quan surt tot i no es cansaran de ser-hi, doncs tenen molt a dir i a fer, com qui en el llarg captiveri ha dissenyat tots i cada un dels actes que farà en llibertat.

La següent generació, en canvi, ja és diferent, cap a finals dels 60, el desenvolupament econòmic va permetre al règim espanyol franquista disfressar-se de progrés, amb moltes millores quotidianes associades a les noves aplicacions tècniques i l’economia de mercat consumista.

Així, s’obria una nova etapa, que en res anul·lava el que van ésser els anys del terror, de la primera postguerra. La terrible violència d’estat és la que deixa una empremta més profunda entre la població, ja que aquesta no té cap mecanisme per on defensar-se, llevat que es recorri a la subversió com a defensa pròpia.

Si l’estat, com entitat política, no vetlla pels seus propis habitants, nacionals o conquerits, s’esdevé una greu fractura entre les oligarquies dirigents d’aquest i la seva població, tot creant-se un conflicte amb una maduració molt lenta. L’Estat espanyol, passat el 1939, va caure en mans d’unes classes militars i econòmiques sense cap empatia envers la població, en general ignorant i analfabeta, tot obtenint el seu suport oferint un missatge de grandesa imperials del tot injustificada. De fet, una de les pretensions del general Francisco Franco (1892-1975) era l’annexió de Portugal, segons consta que volia acordar amb el poderós Adolf Hitler (1889-1945), a més de l’extensió colonial cap al nord d’Àfrica, com recents investigacions historiogràfiques han revelat.

Tot plegat una autèntica quimera, erosionada només pels seus propis homes d’armes, pels quals l’exercit espanyol estava totalment desfet i dessagnat, impossible d’ésser mobilitzat per res més que no fos esclafar gent innocent i desarmada, tal com reconeixien de forma covarda els seus quadres de comandament. Reprimir amb el monopoli de la violència, imposant el terror entre la gent treballadora, és el que va distingir a l’aristocràcia castellana que va liderar l’endemà de la guerra civil espanyola, tot plegat, sovint, amb la complicitat d’atemorits desertors a la llibertat i a la república, àdhuc catalans. Per tot això, qui ho va patir sap que la monarquia és un llegat enverinat d’aquella etapa on tothom vivia amb por, i en conseqüència, sabent que ara hi ha un desllorigador per a tot això, la independència, hi eren.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook