Anàlisi de l'actualitat i divulgació
El turisme, de retop, obliga a l’emigració. (11/7/2018)
El turisme, de retop, obliga a l’emigració. (11/7/2018)
L’èxit turístic de Catalunya, dins d’una economia de serveis, obliga a la gent que s’impliqui en economies productives a emigrar. Aquest és el preu que pagarem per viure, quasi en exclusiva, del turisme, en forma d’hotels i restaurants, principalment. Aquests establiments poden funcionar amb ma d’obra poc qualificada, de la qual la majoria són immigrants que s’adapten gustosament a sous baixos i dures condicions laborals (estacionalitat, torns,...).
El model turístic majoritari, precursor en la formulació de la costa brava, en el famós duo sol i platja, ara ja es veu que suposa greus amenaces pel territori per la massificació urbanística, precarietat laboral i degradació ambiental (del mar, les costes i l’aire). No obstant això, ja no és possible alterar-lo sense provocar greus tensions internes dins d’aquest desordenat sector de l’economia, i sense oblidar la demanda dels clients amb aquest tipus de producte, senzill però complaent, per a la seva majoria.
El jovent català, i de qualsevol altra procedència que no s’impliqui en aquesta depauperada economia de serveis es veurà obligada a emigrar, ja que el teixit industrial i l’economia productiva de bens i equips, ha quedat desprotegida i en franca recessió, dins el context del conjunt dels mercats mundials. Així, aquestes noves fornades de professionals, per més preparats que estiguin, llevat que hi hagi canvis estructurals en profunditat, els experts ja diuen que hauran de buscar-se la vida a d’altres països on es dissenyin i fabriquin bens d’alt valor afegit.
Per acabar-ho d’adobar, en el que s’ha anomenat com una nova amenaça per l’equilibri de les ciutats i les poblacions, el turisme ha entrat de ple en el mercat immobiliari per la via dels aparataments turístics o similars, els quals donen altes rendibilitats als seus propietaris, i impedeixen als residents tenir una habitatge permanent assequible. Així, resulta que algunes posicions de la ciutat generen també l’expulsió dels seus habitants.
Aquest fenomen ha tingut el recolzament de les aplicacions de mòbil que permeten fer reserves de manera còmoda i pràctica, amb un resultat contradictori, ja que en comptes de facilitar la competència i una baixada dels preus dels lloguers, el que ha generat és el seu encariment de manera espectacular, tot generant grans dubtes sobre com els progressos tecnològics de la informació realment impacten sobre la millora de la competència per oferir preus més econòmics.
En contra del que s’ha dit, i posant-ho en relació amb d’altres sectors econòmics (taxi, compravenda, ....) el problema no prové de les innovacions tècniques que permeten accedir a aquests nous serveis sinó de l’existència d’una demanada descontrolada que vol fer i desfer a tota hora. En el cas del turisme, és evident com tothom, quasi sense excepció, ha de viatjar on sigui i pel que sigui, tot creant un moviment de masses que castiguen i malmeten per allà on passen, de manera demolidora i sense cap limitació.
La via de les taxes o els impostos sobre el seu moviment i presència encara són mecanismes que es plantegen amb molta prudència, tenint en compte el tipus de poders econòmics que hi ha darrera del turisme, en una cadena de consum de la qual ningú en surt perdent, llevat de la població en general, el medi ambient i l’economia en conjunt.
Per tot això, la via de la taxa turística, revisada i augmentada, ja es veu que és el mecanisme que pot deixar més o menys contents a tots, per la seva gradualitat i influència, en base a les quals el canvi de model pot ésser possible, tot oferint serveis turístics més cars i menys massius, per a que no perjudiquin a la població i siguin satisfets només pels seus sol·licitants i sense que es propaguin els seus costos a la població resident.
La finalitat d’aquesta recaptació hauria d’ésser triple. Costejar totes les mesures de reparació dels impactes massius (neteja de platges, compensacions en costos d’habitatge,...), suport als canvis de model turístic (congressos, rural,...) que facilitin trencar l’estacionalitat i millorar la distribució territorial i, finalment, desenvolupar i invertir en les polítiques de paisatge i ordenació de tot el territori, per millorar-ne la seva percepció i missatge (reforçar la identitat turística, crear prestigi d’imatge,...).
Tot això, sense dubte, no s’aconseguirà sota el paraigües de la marca “espanya”, i una vegada més, en mans catalanes, si la república s’ho posa al cap, podria ésser part també d’un gran projecte col·lectiu com ha succeït en d’altres països del món que ho han aconseguit i ara gaudeixen d’un turisme suficient i prou raonable.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.