El terrorisme és corrupció (11/4/2018)

El terrorisme és corrupció (11/4/2018)

L’aplicació de l’article del 155 a Catalunya xoca amb dues realitats confrontades: el normal funcionament de l’administració catalana (la continuïtat dels alts càrrecs és un exemple clar d’això) i la liquidació anormal d’un parlament elegit democràticament (dissolució de la cambra i convocatòria de noves eleccions, com autèntic cop d’estat dirigit des del govern espanyol).

Aquesta contradicció, difícil d’assimilar per uns i altres, és la base d’una convicció democràtica i de dret de la societat catalana en front d’una posició autoritària i insurreccional de les posicions nacionalistes espanyoles.

La cultura democràtica catalana, de respecte i compliment de la voluntat popular, expressada lliurament per medi de les urnes, és el capital social i polític més preuat, i sobre el qual el nacionalisme monàrquic espanyol hi aboca tota la seva cobdícia, raó per la qual no dubte a emprar tota la seva càrrega mediàtica per apropiar-se de les seves paraules i dels seus continguts, malgrat que després totes les accions i fets indiquen exactament el contrari: desconfiança envers la gent, autoritarisme dels partits i de les oligarquies de l’estat i perversió i manipulació de l’opinió pública.

Aquesta deficiència s’ha perpetuat amb la monarquia espanyola dels darrers anys, i només de manera molt limitada, s’han iniciat treballs de transparència o participació, que a hores d’ara ja estan enterrats a Espanya i , en menys mesura, a Catalunya, gràcies a la resistència del teixit associatiu per deixar-se dominar.

L’essència del sistema democràtic es subverteix amb la corrupció, amb els pactes secrets o les consideracions generals que impedeixen la lliure expressió i formació de voluntat de la població. Mediàticament, això ha estat estudiat i se sap que dona els seus resultats. Policialment i judicialment, també. I políticament, sempre hi ha un cert marge derivat del vot secret, segons el qual la gent admet viure en democràcia, i la Unió Europea així ho reconeix.

Per això, llevat dels sistemes electorals, més o menys pervertits per les seves pròpies normes o les influències o pressions que pateixen, la corrupció democràtica s’esdevé quan deixa d’ésser democràtica, o ja no atén el desig de la població, que de fet és l’autèntic estat de dret.

Efectivament, la major part de la població viu preocupada per la feina, les obligacions familiars i econòmiques, i els seus deures  quotidians, tot delegant en els polítics les dinàmiques de seguiment , control i iniciativa dels afers públics. Aquest polítics tenen la responsabilitat d’atendre aquesta demanda proposada en el programa electoral, i tot sigui dit, a la pràctica sovint no és així, o ben bé el contrari, tot reforçant els madants populistes.

Les lleis o normes que contradiguin el contracte social de representació democràtica, únic i discontinu, entre el mandat popular expressat a les urnes i la seva expressió pràctica en forma de lleis i reglaments, realment és la subversió de la democràcia i dels valors de participació política i de drets fonamentals que la sustenten.

L’estat de dret és democràtic i social, i per tant, la població és la que el conforma i el modula, en base, a la sensibilitat igualitària i equitativa en que s’inspira. Tothom sap que això és així, i que aquest desig és el que permet fer una societat més justa, amb possibilitat per a més gent, a fi de que tots plegats en surtin beneficiats.

Estat de dret és l’estat de les persones, per medi d’un sistema de normes que ho garanteixin, de forma igual per a tots. És així, com per medi de la llei, la seva interpretació, aplicació i execució, el mandat popular de renovació i progrés és possible.

No hi ha res més transgressor que la llei en un estat de dret democràtic i social, llevat que s’apliqui per part de les autoritats nacionalistes espanyoles, ja que la tergiversen com a principal pràctica de corrupció política i de gestió.

La legalitat, en aquest context, és un consens ampli de normes, que en bloc denoten l’existència d’un sistema jurídic en que cap part pot anar per lliure de la resta. Des dels tractats internacionals (en especial, els tractats de defensa i protecció dels drets humans i els drets polítics i civils) fins a la més ordinària ordenança municipal.

Aquest bloc, quan es desenvolupa de forma normal i no com a medi per exercir funcions autoritàries, repressives o interessades, funciona en sintonia amb la població, i els reptes es resolent de manera conjunta. I a això és el que s’anomena estat de dret, democràtic i social.

L’adveniment de la república catalana, dins la configuració de l’estat de dret que es desenvolupa a Catalunya, de forma embrionària, és una constatació d’aquesta normalitat que molesta i emprenya els governants espanyols en exercici o no, sense excepció, acostumats a viure en una deteriorada condició democràtica, del dret positiu, que té un recorregut de desenvolupament totalment desconegut per a ells, i contra el qual reaccionen amb repressió judicial i policial, a més de banalitats mediàtiques totalment irresponsables i sense ni un bri de seny.

El constitucionalisme català s’està forjant des del debat més ampli, amb la participació de persones que ja no entenen els afers públics com aliens a les seves obligacions. Aquest fita, a hores d’ara, ja és una conquesta irrenunciable del poble català, i constitueix, com s’ha dit, les bases més genuïnes de l’estat de dret, democràtic i social.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.