El “tax farming” és un engany (23/01/2016)

El “tax farming” és un engany (23/01/2016)

Des de temps immemorials, les autoritats no s’han vist amb cor de recaptar impostos als seus súbdits i ho han delegat o encarregat a tercers, els quals ho han fet a canvi d’alguna contraprestació o interès. Amb el pas dels anys això no ha canviat, tot i que les democràcies parlamentàries, no haurien de tenir cap mena de por d’exigir els impostos corresponents, si com a tals són necessaris. En el cas de Catalunya, on les nostres autoritats “han d’ésser” les bones, quan hi hagut problemes de recaptació o dificultats d’obtenir ingressos, no s’ha dubtat en recórrer a aquesta figura intermèdia, disfressada d’interès públic.

És el cas de les companyies d’aigües, quant en tots els rebuts inclouen el cobrament d’alguns tributs, destinats al sanejament, el subministrament en alta (el famós “canon”), d’una forma vinculada al manteniment i ús del consum d’un bé imprescindible. En tos els casos, aquestes agents privats, per la via de la concessió municipal, i per imperatiu d’unes lleis establertes, actuen zelosament per fer-se amb la integritat de la factura. En certa mesura, els ajuntament també es presten a fer aquesta funció, amb nous tributs sobre els vehicles, els habitatges, el sòl,... tot recaptant uns tributs que no són per a ells, i que no fan sinó difuminar la càrrega impositiva dels nostres ciutadans, en una dispersió d’annexes en factures i tràmits. Tot plegat, fa molt complex d’entendre el seu abast, i hom acaba pagant, sense plantejar-se res més, tot confiant que no siguin quantitats elevades.

És una història molt llarga i repetitiva. Ja el Nou Testament (de la Bíblia) explica la figura dels publicans com persones dedicades, de forma competitiva, al cobrament d’impostos per encàrrec del Imperi Romà, amb un marge d’acció que els convertiria en “grangers” dels contribuents (d’aquí el sentit de ‘farming’), a fi de poder extreure d’ells, tants recursos com fossin possible d’exigir. Els perills socials d’aquests col·lectius són evidents, ja que la seva activitat necessita igualment ésser finançada, i mai ho és en contra del saldo a favor del Tresor (la hisenda pública), sinó del que puguin acabar estirant, de més, dels ciutadans obligats a pagar.

Aquesta situació, a Catalunya, ara s’ensopega amb la lluita contra la pobresa, quan les pròpies empreses recaptadores, en el cas de les companyies d’aigues (SOREA, AQUALIA, AGBAR,...) han de fer front al pagament dels impostos meritats exigits per la legislació (canon de l’aigua, taxes de sanejament o de residus,...) i de l’altre sufragar els impagaments de consums deguts. Certament, amb aquesta manera de funcionar, poc transparent, i certament confusa, el poc estat de que disposa Catalunya, queda molt més desdibuixat que mai. És l’hora, esperem que en prengui nota el conseller d’economia, Sr. Oriol Jonqueres, de profundes transformacions impositives i de la seva gestió, més simples, més progressives i més clares, tot plegat en mans de persones imparcials i sense un interès directe.

El model que s’està plantejament, no obstant això, sembla que manté d’una forma modernitzada el “tax farming” que enutja tant els ciutadans, quan per medi de factures de serveis o de tràmits, es fan necessaris els pagaments d’impostos. Uns impostos que en cas d’ésser urgentment necessaris hom pot caure en la temptació de voler que els recaptin empreses concessionàries, consorcis (d’ajuntaments) o particulars (com els bancs!), a fi de que sigui més fàcil poder omplir el cabal públic.

Recaptar impostos és complicat, difícil i molt mal vist. Fins i tot, en el cas de les sancions, no pròpiament tributs, les administracions ja s’han atrevit a externalitzar-ne el seu cobrament, tot cedint part dels seus ingressos (“guanys”) en ben fornits gabinets jurídics. És conegut, per exemple, el que fa Trànsit amb les sancions fermes pendents de cobrament de ciutadans europeus, al cedir els drets d’ingrés a empreses de dubtosa procedència i finalitats. Caldria saber realment que si cou en aquestes decisions, i quina mena de complicitats s’hi amaguen.

La defensa del interès públic o és fa amb medis públics, senzills i oberts, o millor postergar-la per a millor ocasió, ja que el succedani d’usar agents externs acabarà minant el poc sentiment de confiança que hom pot esperar de les administracions públiques, i el frau, l’evasió o l’elusió fiscal no pararan de créixer. El model ha quedat obsolet, i ja no podem esperar més: ni un sol euro més en pagaments de taxes, impostos o d’altres recàrrecs que no tinguin una clara i ferma explicació del seu destí, sobretot sinó és la bossa comuna de la despesa pública que es controla fins al més mínim detall.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook