Anàlisi de l'actualitat i divulgació
El ressorgiment nacionalista espanyol: la víctima catalana (18/4/2018)
El ressorgiment nacionalista espanyol: la víctima catalana (18/4/2018)
Des de fa un temps, sigui per l’activitat competitiva entre el PP i C’s, amb la passivitat del PSC/PSOE assistim, incrèduls, al ressorgiment del nacionalisme espanyol més ranci. Un nacionalisme espanyol que creiem que ja havia desaparegut o si més reduït a la seva mínima expressió amb la democràtica, la pluralitat i l’estat de les autonomies.
Després de la guerra civil (1936-1939) i de la segona guerra mundial, molts ja pensàvem que havíem quedat vacunats d’aquesta ideologia excloent, supremacista i autoritària, que s’encara, ara, en el nacionalisme espanyol, d’estil monàrquic.
La història ens ensenya que l’obsessió nacionalista espanyola sempre té un desenllaç fatal, i tot i que hom n’hauria d’aprendre sembla un cicle de repeticions que es repeteix de manera continuada. Aquesta obsessió espanyola d’imposar i assimilar la seva única veritat, atès que el nacionalisme té molt de ceguesa, ara compte amb el suport indirecta d’un corrent mundial que va en aquesta línia, des d’Estats Units fins a Rússia.
El nacionalisme és un discurs fàcil per oferir seguretat i protecció a les persones davant dels perills d’un global i competitiiu. Una seguretat i protecció que va en detriment de les facultats pròpies humanes d’obrir-se al coneixement, a la diversitat i a la cultura, en general. Els catalans, en aquest sentit, per raons tradicionals i també estratègiques, han obtat pel pluralisme, viatjar arreu del món, integrar-se i perseverar en el respecte.
Europa i l’europeisme havia d’ésser el gran espai polític i econòmic on superar les tendències nacionalistes, o d’exclusió o de rebuig que les caracteritzen. I en contra d’això, per medi dels seus estats membres no sols s’han negat aquesta idea sinó que fins i tot, com fa Espanya, es boicoteja el seu impuls.
Hi ha partits polític ideològicament nacionalistes, a més d’Espanya, a Polonia, Hongria, Txèquia,...i , donant suport als governs, també a Bulgària i Holanda, entre els més coneguts. Tot plegat en un entorn de creixement econòmic i de creació d’ocupació que no fa sinó presagiar el més gran desastre en cas de recessió, pèrdua de capacitat adquisitiva o un augment de la carestia de la vida.
Efectivament, la societat madura ha de saber reaccionar per possibles necessitats greus de futur, com el creixement de l’atur amb l’adveniment de les noves tecnologies o també per un augment dels preus degut a polítiques comercials proteccionistes (per no assumir el reptes competitius). I les polítiques nacionalistes, també espanyoles, no tenen capacitat d’afrontar-ho, ja que viuen d’esquenes a la pura realitat, i mantenen un relat repetitiu d’imposició i rebuig a possibles noves solucions o canvis de paradigma. Per definició, el nacionalisme és renunciar a les possibles sortides que els altres ens puguin oferir o plantejar.
Els sentiments patriòtics, d’homenatge al poble, amb promeses de desenvolupament sostingut, són les dues màximes que articulen els polítics nacionalistes, com en el cas del PP, en el cas espanyol. Per a ells no són perills reals el frens que posen al procés d’integració europea o a la manca d’internacionalització del teixit empresarial i social, i creuen que podrien mantenir el nivell de vida en un règim d’aïllament o d’autarquia, donat el cas.
En el cas català, hom creu que amb l’adveniment d’una república catalana independent que no té tot el suport de les institucions europees, de moment, el distanciament respecte al projecte europeu podria provocar un tancament i regressió de la seva economia. Ben al contrari, si una cosa s’ha demostrat fins ara, és que en l’esfera econòmica, les pretensions d’autodeterminació dels catalans no han tingut un impacte greu en la marxa dels esdeveniments comercials i empresarial estructurals, llevat dels impulsats estrictament per les autoritats espanyoles (desplaçament d’empreses o similars).
El fenomen de nacionalisme espanyol de renovació de la ma de Ciutadans, sota els lemes, anticorrupció o antiestablisment o antiineficiència, són igualment preocupant ja que juguen amb uns conceptes que poden generar una gran frustració entre la població, tot i que tenen abundants justificacions. En una línia similar, els defensor dels BREXIT, van articular un discurs nacionalista de simplificació i claredat que els hi va donar un èxit notable, i sobre el qual buscaran solucions per a les seves possibilitat de creixement.
Lluny d’això, encara, hi ha la república catalana, per a la qual tot són incògnites de difícil solució però sobre les quals hi ha una inversió de capital humà molt considerable, i que hauria de permetre resoldre, per medi d’un procés constituent, aquestes complexes relacions, totes elles interdependents i de grans conseqüències per a tots.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.