Anàlisi de l'actualitat i divulgació
El reforç peninsular cap a Sidi Ifni; un desastre militar (16/12/2016)
El reforç peninsular cap a Sidi Ifni; un desastre militar (16/12/2016)
Les guàrdies per protegir la ciutat isolada de Sidi Ifni, sota control espanyol, són un niu d’anècdotes i acudits, per part dels seus protagonistes. Tot i que inicialment la presència colonial espanyola es nodria de soldadesca nadiua, a resultes de la creixent desconfiança i la infiltració d’elements no lleials, va provocar la necessitat de complementar la guarnició de la ciutat amb soldats peninsulars en l’estada del servei militar.
Entre ells, no cal dir-ho, molts catalans, catapultats a un territori estrany sota les ordres, normalment, d’oficials espanyols poc fiables. En cas d’alerta, per dispars provinents del punts avançats de protecció de la ciutat, els oficials s’entretenien en ordres internes per evitar sortir de la fortificació, tot deixant als soldats de lleva, la responsabilitat darrera en el temible xoc que esperaven es produís contra forces rebels.
Al final, aquest xoc, llevat petites sorpreses, que van incloure baixes, no es va produir, i la ciutat va caure després de signar-se un tractat de rendició. Tota l’aparell militar espanyol va ésser fum i més fum, i des de dins, la por i el desconcert eren totals. No entenien res dels vilatans d’allà ni sabien com reaccionar.
Els rumors feien córrer la dita de passar el dit gros pel coll, indicant el que els hi passaria als soldats de lleva per part dels nadius, gent aspre, disposada fàcilment pel combat amb molt poca cosa.
Així les guàrdies es convertien en autèntics sacs de nervis, i un d’ells em deia “que encara no ho ha oblidat”, i ni tampoc “els hi ha perdonat, ni els hi perdonarà mai” la por de saber-se amenaçat, tot i ben armat, per qui amb el simple gest de passar el dit gros pel coll, llança un missatge clar i contundent de guerra. Per mantenir la moral, les sortides de la ciutat eren en grup, mai sols, i el contacte amb la població escàs o nul.
Per aconseguir-ho es van alimentar perjudicis que encara sobreviuen sobre la naturalesa inhumana dels moros, com gent sanguinària o sense escrúpols.
Curiosament, aquestes lleves (les del 1957 i les del 1958), molts de procedència catalana, ignoraven l’aportació marroquí, com força mercenària, durant la guerra civil espanyola, i també no sabien la transcendència política de la seva possible implicació en el cas de que el conflicte finalment hagués esclatat.
Vestien espardenyes d’espart en forma de bota de lona i molts tenien fins i tot dificultats per encertar una diana grossa com un arbre. Durant les guàrdies, davant qualsevol moviment o soroll sospitós disparaven, sovint matant animals o trencant simplement branques de frondoses arbredes d’eucaliptus.
La quotidianitat d’una ciutat aïllada es feia difícil entre els mateixos soldats i l’oportunitat d’aquell temps de mobilització es va convertir en un fort ressentiment envers els oficials espanyols i tot el que fos o semblés militar. Ara, passat ja forces anys, els nets, ni que fos hipotèticament, si es plantegen un carrera militar, ja tenen una resposta prou clara del que significa per boca del avis: un joc molt perillós i gens divertit que és millor estalviar-se.
Segurament, el bloqueig de Sidi Ifni i la seva teòrica defensa haurà estat un més dels episodis en el que els catalans hi podrien haver deixat fàcilment la pell, tot plegat per no res. Aquella “mili” va ésser molt diferent, i els que la recorden, ens avisen ara, que els militars espanyols a la mínima s’esmunyien i no donaven la cara. Tot plegat per a prendre’n nota.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.