Anàlisi de l'actualitat i divulgació
El que quedi després de l’engany (13/6/2018)
El que quedi després de l’engany (13/6/2018)
La població catalana voldria ja veure resultats palpables després de 8 anys de constant evolució. Des del 2009 amb les consultes populars fins ara, l’evolució ha estat creixent i en la bona direcció: democràtica, pacífica i sincera. En canvi, els polítics, desorientats o poc preparats, han assumit el lideratge sense tenir prou clares les respostes que en cada moment havien de donar. Han dit i fet coses com si tot rutllés bé i els resultats han estat un bany de dura realitat. Empresonaments, exili, desconfiança mútua,...
Per a alguns sembla que comença un nou cicle, en el qual està clar que la lluita principal serà no sols renovar el discurs de l’autodeterminació (o unilateralitat) sinó cercar noves cares i nous líders, dignes de la confiança popular i amb ganes de sortir per la porta gran.
Enfrontar-se a l’estat espanyol, requereix integritat i coherència, i per medi de la complicitat col·lectiva, compartint un ideari comú de democràcia, drets humans i transparència, no hi ha força humana que pugui aturar cap decisió dels catalans.
La repressió espanyola, malauradament, a més de cercar una ambient de vigilància i control, entre la sospita i la delació, es caracteritza per triar, quasi a l’atzar, víctimes concretes, que són detingudes i investigades, per qualsevol nimietat. Aquesta estratègia de la por, es possible atacar-la per medis no violents, tot fomentant actuacions col·lectives, fortes i dignes, de manera recurrent, per fer caure la semblança d’autoritat dels governants espanyols a Catalunya.
I tot això descrit hi ha perill de comenci a no passar amb prou energia i cadència. Des del moment que el govern autonòmic català assumeix, sense cap mirament, ésser el portaveu dels plantejaments polítics de la república independent de Catalunya, tot plegat esdevé molt fràgil. Hi ha un govern a l’exili, injustament expulsat. I també hi ha una part del govern a la presó, durament castigat. I arreu, s’instal·la la normalitat del dia a dia, enmig d’una eufòria vergonyant dels que assumeixen càrrec públics sabent que aquest govern no sortirà ni un compàs de la tessitura autonòmica en la que ha nascut.
El discurs republicà, part comuna de l’acció política col·lectiva que hem compartit abans i després de l’1 d’octubre de 2017, ja presenta fissures, i dubtes rellevants. Així no hi ha cap possibilitat de progrés. Si al que s’anomena conflicte civil, per exemple, és a la necessitat de repudiar grups violents i radicals d’ultradreta espanyola, hom ja està fent un flac favor a l’ideal esmentat. És cert que aquest grups franquistes unionistes tenen l’opció de manifestar-se però en cap cas poden condicionar, el més mínim, el discurs democràtic i republicà dins l’espai públic (com passa amb els símbol del llaç groc).
A l’espai públic, els valors i els ideals contraris a la democràcia i a la república no poden tenir cap tipus d’influència, ni que sigui indirectament limitant o atemorint les accions reivindicatives majoritàries per la llibertat nacional catalana i la defensa dels drets humans. Aquesta posició seria la pròpia que hauria de conduir el govern autonòmic vigent però tot indica que ni és la intenció ni la voluntat. Sense aquesta determinació, la lògica passa per reconstituir espais nous de debat polític que generin prou presència de llistes confeccionades per medi de primàries republicanes (obertes a tothom, siguin o no siguin de partits polítics).
Per a molts ja és temps d’un canvi generacional, de mentalitat, per fer possible un compromís polític més directe i transparent. De gent que no visqui de la política de partits i vegi en el sistema de partits una amenaça a les seves ànsies de participació i solidaritat.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.