El que no han après els catalans, ni a cops de pal! (16/7/2019)

El que no han après els catalans, ni a cops de pal! (16/7/2019)

A hores d’ara, després de mesos de cursos intensius en judicis orals i ciència política, els catalans encara no han entès que en temes de poder, o mentalitat d’estat, preval el resultat per damunt de tot. No valen qüestions estètiques ni conglomerats jurídics. La via de fet, de forma natural, esdevé irrefutable. Tal com fan els espanyols, i tots els altres del món que han fer valer la seva presència dins el concert de nacions lliures.

El primer d’octubre de 2017 és un cas ben curiós, en aquests sentit. Per a molts, la majoria, era l’estrebada (jugada mestra) per assolir la independència. Com si fos un rampell, declarar la independència formalment (el 3 d’octubre) i tot d’una trobar-se que s’havia de completar, per a que no quedés a mig fer. I era possible que fos així. De fet, és i serà l’única manera.

En la mentalitat catalana, cal trobar-se en el carreró sense sortida d’una cosa ja feta per assolir el nivell de compromís nacional que la faci del tot viable. Una estrebada! És com ho fa Espanya. Va decapitar la cúpula dels moviments social i dels govern autonòmic i ara s’ha de trencar la closa per justificar-ho. I ho farà, per això hi ha l’estat de dret, valgui la ironia.

Arreu del món, també ha estat així. També en el món dels negocis. És impossible preveure tots els imponderables. Si hi ha voluntat política, si hi ha ambició, si hi ha determinació,... tota la resta ja va venint sol. Però cal començar.

Què frena realment la independència de Catalunya doncs? Bàsicament, un càlcul. Hi ha un càlcul de fons sobre l’esforç per mantenir-la, ja que la mera declaració no porta enlloc. De fet, segons com, amb uns mínims, resulta més còmode que els espanyols facin la difícil feina de mantenir l’estat (que sempre s’ha de mantenir en contra de la gent) i els catalans es puguin dedicar als seus interessos comercials i empresarials, tot pressionant a discreció els espanyols perquè facin bé la seva feina.

Per això, l’ocupació espanyola a Catalunya s’ha mantingut durant 300 anys, de forma continuada. Hi ha una conveniència manifesta de les oligarquies catalanes amb els poders espanyols. Una petita expressió d’aquesta manifestació és l’acord entre JXCAT i PSOE a la Diputació de Barcelona. No ho poden dissimular!

Les oligarquies catalanes, de les quals tothom en sap els noms i cognoms, prefereixen endreçar el seu pati recorrent als espanyols. Ho fan més bé i més ràpid. Així tot continua igual, i l’Espanya poderosa, sovint, només obrint la boca ja fa que el poble català reculi en estampida.

El mite de l’Espanya imperial ha caigut, per a la generació actual, d’ençà del primer d’octubre de 2017. Com en altres episodis va caure per anteriors generacions. Al cost que sigui, la dinàmica es repeteix sense parar.

Segons aquest cicle, ara venen les apostes antisistema (anarquisme) o les revoltes d’estralls (radicalitat). Ambdós esquemes són útils per a que tot, absolutament tot, continuï igual. La sortida bona, més lenta però eficaç, històricament, és articular bé una dinàmica política. Fer partits polítics amb prou majoria, i com el primer d’octubre, com per decantament, fer una estrebada, i imposar la independència, de totes totes.

O és així o no hi haurà manera. Ja és una seqüència que està molt vista, i sempre acaba igual, amb totes les molèsties que provoca. I pels espanyols a Catalunya, una  independència ben feta i neta, no els hi suposarà cap problema si té clara voluntat de permanència i d’afirmació.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.