El problema d’ésser poc ric (20/3/2015)

El problema d’ésser poc ric (20/3/2015)

La classe mitjana, autèntic coixí social d’una societat madura i pròspera, es pot convertir en un record històric. Més enllà d’ésser un col·lectiu amb prou suficiència econòmica sigui per la via de tenir un bon lloc de treball o per obtenir rendes derivades de negocis o inversions, es caracteritza per la seva ambició a l’hora d’adquirir prosperitat i benestar. Són gent que té somnis pendents de realitzar i que està disposada a dedicar sacrifici i abnegació per aconseguir-ho.

Normalment, aquests somnis es materialitzen en coses: un vaixell d’esbarjo en una atapeïda marina, una segona residència en un indret tranquil, determinades comoditats domèstiques com piscina particular,... Encara que tot sigui dit, també alguns els encaminen cap a fins socials o de cooperació, com és el cas del traspassat empresari de Mollerussa  Sr. Angel Pujol. Aquests somnis o il·lusions generen una important activitat econòmica, sigui en forma de proveïment de bens o de serveis, de tot tipus, i per això, les classes mitjanes són motor de dinamisme i activitat econòmica.

No obstant això, atès que la crisis ha deixat molta gent a l’atur i ha suprimit determinades avantatges (facilitats d’estalvi, flexibilitat fiscal,...) les classes mitjanes han de suportar aquesta càrrega, de manera desproporcionada. Ara, els creadors de riquesa, i per tant amb capacitat d’inversió en el curt i mitjà termini, estan a la baixa. En qualsevol reunió, si hom fa recompte de les dedicacions de cadascú, la majoria distribueixen (comerciants, advocats, consultors,...) o acaparen (pensionistes, funcionaris, professors...) la riquesa; i només una minoria la creen (industrials, pagesos, artesans,...). Doncs, com alguns economistes han exposat, quan les classes mitjanes, a més deixen d’ésser productives, per raons d’escala (grans inversions, complexitat dels mercats,...) o d’oportunitat (en comptes de fabricar additius alimentaris és més fàcil obrir un restaurant tot duplicant els beneficis, per exemple), la realitat social està en greu transformació, ja que la degoteig d’abandonaments cap a activitats no productives vincula la seva activitat d’una manera directa amb els efectes de les crisis, tal com ha succeït amb l’activitat constructora des del 2008.

 Molts petits empresaris, dedicats a la promoció immobiliària, atès que no tenien cap producte per trobar nous mercats, van acabar entrant en fallida. En canvi, els productors de bens d’equip (maquinària, substàncies químiques,...), amb gran coratge, van anar als mercats internacionals per a poder continuar sobrevivint. Per tant, sense tallers, artesans, ni petites industries, les classes mitjanes queden orfes, i es transformen en qualificats consumidors sense autonomia pròpia dins l’economia.

Corregir això suposa admetre la necessitat de potenciar somnis i il·lusions, siguin per la pròpia propietat (fi ben legítim) com per causes altruistes (com l’esmentada), tot donant la màxima confiança als seus protagonistes. Potser, la desconfiança ja s’ha apoderant de la gent emprenedora, creadora de riquesa. Només les grans corporacions pràcticament ho poden fer. L’espai de la indústria auxiliar dels grans creadors també està en transformació, a resultes de la gran globalització dels mercats.

Certament, que les solucions no seran fàcils, doncs desfer és molt fàcil i refer molt complex. Els nous vents de populisme que bufen en la política no hi ajuden gens. Però el que és preocupant són les dimissions en massa per articular aquest nostrat espai econòmic i social: gent estalviadora i  treballadora, a matar, per fer de la seva empresa, una fàbrica de somnis i il·lusions.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook