El problema de l’oferta (de transport públic). El que no diu el Sr. Pere Macias (25/5/2017)

El problema de l’oferta (de transport públic). El que no diu el Sr. Pere Macias  (25/5/2017)    

El Sr. Pere Macias (1956) es queixa públicament, i amb raó, de la manca d’infraestructures per garantir, a curt termini, un escenari raonable de  mobilitat a la zona de Barcelona, principalment. La queixa es fonamenta en la manca d’inversions i també en els dèficits de planificació i integració dels diferents modes de transport.

Al final passa, pel que sembla, en exigir més als contribuents, per continuar suportant una càrrega impositiva alta, o per cobrar més els serveis públics als seus usuaris, com apunta indirectament. El sistema públic de transport de viatgers, de no fer res, col·lapsarà o morirà d’èxit, com diu ell, per exemple en el cas de la línia del Vallès de FGC.

Sorprèn, no obstant això, la manca d’autocrítica. El col·lectiu arquitectes/enginyers de camins són greument responsables d’aquesta situació. En primer lloc, els projectes constructius són deficients i incomplets. El cas de Glòries és un exemple d’aquesta situació: la semblança entre el projecte dissenyat i la realitat constructiva és pura invenció, i només molt externament s’assemblen. En segon lloc, les execucions i planificacions d’obres són caòtiques i sense previsió, fent de les seves posades en servei un rosari d’ineficiències i mancances. El cas del BUS VAO de Ripollet a Barcelona, com un exemple d’improvisació o posada en servei sobre la marxa inaudita.

Ambdós exemples són suficients per adonar-se de la magnitud de la tragèdia, la qual es magnifica en les afectacions de serveis (cada obra suposa canviar tuberies i conduccions sense cap raonabilitat posterior), les indemnitzacions per molèsties sobrevingudes, o encara pitjor, els dissenys erronis (o ja ningú recorda el tambor de les Glòries, o el viaducte de la ronda del Mig , només a Barcelona). Al final, un garbuix que encareix de forma quasi exponencial les inversions públiques i les solucions necessàries (https://itec.es/).

L’esforç tecnològic o de rigor professional, en forma de dignitat professional, no forma part de les prioritats del Sr. Pere Macias, sempre defensant més i més dotacions pressupostàries per engreixar un sistema de ciment car i insostenible.

Els plans no es compleixen. Els projectes són paper mullat, i com a molt serveixen per justificar o vestir licitacions públiques. I les execucions de les obres, més si són obres públiques, són indesxifrables, en un contínu de projectes reformats, complementaris o modificats, de l’original, que multipliquen, fins a límits insospitats, els costos finals. Tot plegat sense tenir en compte les liquidacions definitives.

Així, en un futur cada dia més complex financerament, serà difícil justificar davant l’opinió pública com es gasten els seus diners. Els professionals hi tenen molta responsabilitat, i haurien d’ésser els primers a plantar-se, no sols per rebutjar les propostes incompletes o poc definides a executar, si no també per signar i visar solucions que són merament teòriques sense cap relació amb la realitat. Ja és hora que arquitectes i enginyers de camins toquin de peus a terra, i facin les coses diferents, ja que ells, per la seva proximitat, si poden fer-ho veure als polítics i d’altres òrgans decisors.

La nova república, si com a tal es constitueix, ha de poder garantir l’exigència professional, indubtablement de caràcter ètic, a fi de que cada euro que es gasta dels ciutadans, sigui clar i més clar, i no la podridura d’una cadena d’errors volguts o assumits per massa gent, entre la qual hi ha la de molts tècnics altament qualificats.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.