El poder real i el poder democràtic (27/2/2018)

El poder real i el poder democràtic (27/2/2018)

L’honestedat a la vida pública és una exigència a la qual no estem acostumats, ja que dels polítics s’espera molta ma esquerra per resoldre els problemes sense que els ciutadans en haguem de preocupar de res. El preu d’aquest acord tàcit és el perill de la corrupció. Ignorar-ho indica que la població no és madura per entendre que si la democràcia dóna accés al poder a qualsevol de nosaltres, aquest accés no sempre és prou exigent.

La ciutadania viu perplexa com després de votar els polítics ja no tenen cap més preocupació sobre el que fan o deixen de fer, tot confiant que passat un temps, veient com es van resolent els problemes els votants ja no els hi demanin més explicacions, o simplement els hagin de tornar a votar a manca de cap proposta millor.

La deriva del nacionalisme espanyol, a resultes de les diferents votacions succeïdes a Catalunya, des del 27 de setembre de 2015, amb l’1 d’octubre de 2017 (referèndum d’autodeterminació de Catalunya) i sobretot el 21 de desembre de 2017 (eleccions autonòmiques sota un règim d’excepció política), posa en evidència com  els resultats electorals tenen poca rellevància (amb tot el que suposa de deteriorament de les garanties de llibertats democràtiques) i són més concloents els jocs de poder per dirigir les institucions o administrar els pressupostos públics, en el debat de negociacions posterior.

És així com la revolució dels somriures, altrament conegut com el procés, pot caure víctima també d’aquesta deriva totalitària d’origen espanyol: els programes polítics democràticament elegits ignorin els seus respectius governs els compromisos bàsics electorals. En el cas català, el principal compromís, repetit fins a tres vegades en sengles processos electorals, és la construcció i afirmació d’un estat propi en forma de república, per medi de la investidura, possible i necessària, de Carles Puigdemont, com a president de Catalunya, amb totes les funcions.

L’exercici del poder sense consens ni debat públic esdevé un equilibri d’excepcions i particularitats, en funció de les servituds d’aquest poder o de la força de determinats grups de pressió o interessos més o menys particulars. Així és com neix un feix de normes complexes i indestriables, a través de les quals aquests “detalls” queden resolts i al mateix temps molt desconeguts, tal com la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya en el cas concret de l’evasió fiscal va evidenciar en els casos tant generals d’elusió fiscal, o aprofitament de subterfugis legals que permeten liquidar menys impostos, principalment.

Doncs bé, aquest magma normatiu, en excés regulador, per encabir tantes d’aquestes particularitats insalvables a parer de determinats sectors socials o econòmics, és l’entorn que construeix de forma exponencial també la Unió Europea, i que acaba malmetent el règim de llibertats propi d’un capitalisme que ja ni es pot defensar obertament malgrat sigui l’únic motor real de benestar i de progrés.

És així com l’excés regulatori acaba convertint-se en una ideologia socialisto-burocràtica, que justifica milers de llocs de treball del sector públic fent cada dia més profunda la bretxa entre aquests treballadors i tota la resta. Aquest excés regulatori, amb la ideologia de fons que l’alimenta, és el principal motiu del Brexit.

Una derivada d’aquest excés regulatori, mal anomenat estat de dret, és la judicialització de la vida civil, i en especial de la política. Els mateixos polítics catalans que l’han defensat, ara en són víctimes, i la tenalla judicial els ha engarjolat sense cap ressentiment ni rancúnia, amb tota naturalitat. I per altra banda, la corrupció com a pràctica necessària i habitual per admetre les excepcions que encara no han guanyat l’abast regulatori al qual aspiren, ja que és aquest al qual aspiren doncs dóna la protecció adient per part l’estat (policia i funcionaris).

Per tot això, escau la radicalitat democràtica, de democràcia o democràcia, en una integritat sense pal·liatius, tot admetent les deficiències del sistema electoral i de les pròpies dinàmiques perverses institucionals, a fi de poder executar, arreu de Catalunya, la república, com fundació del nou pacte social i la superació dels vicis exposats. Els ciutadans no volen més enganys ni metàfores, el poble és foll fins a cert punt només.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.