El pas de la guàrdia mora (15/4/2015)

El pas de la guàrdia mora (15/4/2015)

Des d’altes instàncies espanyoles està creixent el nerviosisme i la perplexitat a l’hora d’enfocar i resoldre els seus reptes socials i polítics. En canvi, des de les instàncies catalanes hi ha una serenitat i tranquil·litat encomiables, ja que hi ha un horitzó de treball clarament definit. Ara, en concret, aquesta diferent aproximació queda reflectida en la forma de tractar la immigració musulmana, majoritàriament marroquina. Des d’Espanya, es veu com un problema, per la seva associació amb les posicions radicals, la presència i expansió d’aquest col·lectiu, el qual se’l vol confinar i rebutjar.

De fet en moltes zones d’Espanya, en prou feines hi ha presència de musulmans marroquins (Astúries, Galicia, Navarra,...).  De forma indirecta, en molts indrets només troben impediments i dificultats per a la seva implantació, tant per a la reunificació familiar, inserció familiar, serveis municipals, facilitats escolars,... En canvi, en territori nacional, Catalunya, en cap cas s’ha dubtat dels seus drets de ciutadania, i han pogut establir-se, amb relativa facilitat, tot trobant feina i participant de les activitats populars. En cap cas, les seves creences han estat motiu de sospita o crítica.

Aquesta coherència, per tant, donarà els seus resultats quan la societat es tensioni davant de provocacions o infiltracions. Ben al contrari de qui només actua per la via de la imposició o la desconfiança, el model català d’integració social passa pel respecte i la justícia. Les persones que per necessitat imperiosa s’han vist obligades a emigrar agraeixen i compensen els qui els acullen, tot i que sovint només poden fer-ho en un llenguatge culturalment inintel·ligible.

Cada comunitat té la seva forma d’expressar aquesta contraprestació a les nacions acollidores, i en conseqüència, en un primer moment pot resultar decebedor. En definitiva, el camí fàcil consistent en usar i llençar les minories immigrants per fins crematístics (llocs de treball durs i mal pagats,  colles de ma d’obra disciplinada,...), no es propi de les societats democràtiques avançades, on es respecten, per profunda convicció, els dret humans.

L’esforç català de tolerància i  disposició, de ben segur, donarà bons resultats. Els immigrants marroquins no són enèmics, com des de determinades instàncies de l’Estat espanyol, davant l’amenaça del radical islàmic, s’està anunciant, de forma més o menys directa. Els catalans creiem en ideals de solidaritat que sovint ens han fet perdre eficàcia i molt de temps, fins al punt, d’ésser titllats per alguns intel·lectuals, de “somnia truites”. Les causes dels febles i dels perseguits (https://www.setem.org), potser per una qüestió d’identificació empàtica, sempre han tingut suports arreu de la geografia nacional catalana. I tot sigui dit, aquesta predisposició catalana no pertany únicament als qui defensen els valors d’esquerres o progressistes.

 Ben al contrari, és un predisposició, en general, prou transversal, que es concreta en la veu dels alcaldes i regidors de molts municipis, si cal, orgullosos d’acollir comunitats marroquines plenament integrades, entre d’altres col·lectius de recent arribada. Cal felicitar-se per aquest comportament col·lectiu, elogiar les accions concretes d’acolliment i integració que existeixen arreu dels Països Catalans, i menysprear i ignorar, sense més, tot tipus de comentaris o exabruptes en sentit contrari provinents, fins i tot, des dels àmbits ministerials del Regne d’Espanya. Aquest regne, per cert, ara té la difícil tasca de convèncer el seu homòleg marroquí, sobre les bondats de les seves pretensions, ateses les velades acusacions que ha llençat sobre bona part dels seus súbdits. Tot i que, tot sigui dit, al Rei Mohammed VI segurament poc li deu interessar, tenint en compte el mutisme existent.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook