El partit dels desplaçats (29/10/2015)

El partit dels desplaçats (29/10/2015)

La gent que és mou, normalment, és la que progressa. Si és mou és que a més de voluntat de millorar té les seves pròpies seguretats, com estudis o confiança. Per això, els que fan aquest pas, després de temps d’esforç continuat, es tornen, legítimament, conservadors. Hi ha per tant, una translació des dels partits d’esquerres cap als de dretes per simples raons personals del tot universals, llevat dels casos estrictament molt ideològics fruit d’un procés de reflexió o presa de posició molt escàs entre la població, en general. Aquest anàlisi sociològic el posa de manifest el CIS a l’analitzar els perfil dels diferents votants en les eleccions andaluses (https://www.us.es/), tot aturant-se en l’estudi de Ciutadans.

Aquesta formació recull políticament l’anhel de conservació i manteniment d’unes fites assolides amb l’esforç de la immigració, o dels desplaçats, tot dipositant aquesta responsabilitat en una idea d’Espanya garantista i renovada. Quan aquesta idea d’Espanya, fruit de la corrupció i la paràlisis, sembla no donar prou respostes, sorgeix aquest nou partit, dòcil a les pretensions dels desenganyats, per un esforç no recompensat. En aquest sentit, no és casual que l’ascens de Ciutadans s’ha situat a Catalunya.

Aquí, és on més han patit els desplaçats ( normalment immigrants espanyols expulsats pels seus propis governants, bàsicament l’oligarquia castellana radicada a Madrid) ja que varen arribar a Catalunya només amb il·lusió i empenta, sense cap suport ni consideració, llevat la que limitadament podien demostrar els ja residents d’acollida, i també aquí, és on més han vist perillar les seves conquestes personals i familiars, des del moment en que els partits centralistes han centrifugat les retallades pressupostàries cap a les autonomies, amb especial rellevància en aquelles amb més àmbits competencials com la catalana.

Pels lligams humans i familiars amb tantes persones provinents del sud peninsulars, el resultat de Ciutadans s’ha extés amb facilitat. A nivell de tot l’Estat serà una altra cosa, i la renovació que predica segurament serà del tot mal vista, o fins i tot rebutjada. Mentrestant, l’angúnia del qui no és d’enlloc persisteix, en les ànsies de divisió i fractura que lideren els seus líders, com a forma d’articular un discurs “encara més” espanyol que els del PP i del PSOE, i que difícilment podran igualar o imitar. Tímidament, les propostes catalanes s’aniran implantant: només la construcció republicana equipara els ciutadans, i els hi dona totes les oportunitats i la dignitat que es mereixen.

L’Espanya vigent, monàrquica, anacrònica i feta sobre la base dels privilegis i les mentides, no pot tenir si no els dies comptats, tot i tenir, i gaudir, del monopoli de la força per impedir-ho, momentàniament. Els desplaçats, en general, gent conscient, feta de sofriment  i angoixes, tenen molt a dir-hi, i per això poden donar la volta a tota aquesta situació. Els votants de Ciutadans són els hostatges d’Espanya, i poden assolir la llibertat amb Catalunya. Són els hereus d’un somni de fraternitat ibèrica, i en canvi, els volen posar a la primera fila d’una confrontació inútil a la qual no hi aniran els catalans. Per nosaltres, la dignitat humana i les seves conquestes personals són l’espai nacional pel qual ens mobilitzem.

No ens interessa la “una y grande”, ja que és un ens buit enfocat a la destrucció humana, com va passar amb el genocidi llatinoamericà. Tal com em deia, recentment, una persona immigrant mexicana que viu a Sant Cugat del Vallès: com és possible que Espanya no hagi fet amb Catalunya el que ha fet amb tot un continent al liquidar fins a l’extinció gran part de  les seves identitats indígenes i lingüístiques.

I la resposta va caure pel seu propi pes: doncs perquè nosaltres estem parlant d’això, i conversant com a persones iguals. Pels catalans la idea d’Espanya és un gran error que no mereix cap suport ni consideració. Pels votants de Ciutadans segurament també, tot i que encara no ho han descobert. Per a ells, catalans de categoria, artífexs entre molts de la Catalunya d’avui, no pot haver-hi si no les millors opcions en el futur de la República.

Només cal que els seus líders ensopeguin amb el fracàs del seu propi somni, l’Espanya impossible, denunciada públicament pel professor Javier Pérez Royo (1944) i entenguin la necessitat d’incorporar-se a aquest projecte, de novetats i il·lusions que és la Catalunya d’avui, realitat de civisme i amistat.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook