Anàlisi de l'actualitat i divulgació
El nepotisme dins del club financer és la fi d’Espanya (17/4/2019)
El nepotisme dins del club financer és la fi d’Espanya (17/4/2019)
A hores d’ara, ja és ben sabut que la darrera crisis financera s’ha pagat entre tots. S’ha socialitzar l’error majúscul de les elits financeres. Els qui opinen el contrari no tenen veu ni vot i són arraconats. No poden parlar.
El nepotisme espanyol, tan característic del funcionament de l’estat i de les seus polítics, ha estat la causa d’un problema que només s’ha dissimulat. Quan hi ha vincles socials i polítics com a sistema de gestió, la veritat no interessa i molesta, tot traslladant informació esbiaixada cap amunt fins a l’extrem de construir una realitat virtual que no té cap relació amb el món en el que vivim.
S’estima que el rescat bancari té un impacte superior als 50.000 milions d’euros, ja que no es podran recuperar. La societat, en general, els haurà d’assumir, per medi d’una fugida endavant que només farà empitjorar encara més la situació de partida. Els òrgans de supervisió no van funcionar ni funcionen i els sistemes de control (estrès de solvència) tampoc van ésser fiables. Buscar els responsables, més enllà dels consells d’administració de les diferents entitats liquidades o salvades, passa per mirar dins l’estructura profunda de l’estat, amb milers de càrrecs amb sous elevats que no assumeixen cap responsabilitat i només protegeixen els interessos dels qui els han posat o permès viure d’aquesta manera.
El col·lapse del sistema financer no es pot descartar. Hi ha massa judicis pendents, males pràctiques i deutes opacs dins d’aquesta indústria. La custòdia dels dipòsits, en darrer terme el tema que realment té una magnitud política pels responsables del sistema financer, no es podrà garantir en la propera crisis. I tot i així, milers de milions hi estan immobilitzats voluntàriament pels seus propietaris esperant una inversió o unes prestacions que no arriben ni arribaran.
La realitat és tossuda i obliga a buscar fons per satisfer el cost del darrer rescat. Es presenten solucions diverses per la recuperació dels imports sufragats: la creació d’un impost a la banca, més vendes d’actius bancaris,... I el problema persistirà si com sembla els bancs ja no saben com guanyar diners, si no és a través del cobrament dels serveis que presten que també els podria prestar algú altre o el mateix usuari de banca electrònica. Una posició dominant que no podran continuar mantenint.
Per guardar dipòsits, en un escenari de tipus baixos i poca capacitat d’endeutament, la banca pública, o els bancs centrals, ho podrien fer perfectament bé. Una simple decisió com aquesta obligaria a tancar desenes de sucursals i a la liquidació de moltes fitxes bancàries. Però cap govern espanyol ho farà. La xarxa de nepotisme és densa i actua com un ariet contra tot aquell que l’amenaça. Seria una solució dura però és necessària i urgent.
La industria bancària només pot ajudar en l’activitat econòmica d’un país si té la capacitat de guanyar-se la vida de forma ordinària. L’escenari actual és d’absoluta excepcionalitat i el sistema bancari no ajuda a fer les coses fàcils. El blindatge nepotista, instal·lat còmodament dins les estructures de l’estat, des d’hisenda als reguladors, no permet cap solució que no sigui la centrifugació cap a les administracions perifèriques i els més febles de la societat.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.