El meu pare cada dia ho veu tot més negre (02/06/2016)

El meu pare cada dia ho veu tot més negre (02/06/2016)

“Ja s’hi serà ja” diu tot aclucant els ulls, alçant el front cap al cel. Quan parlem de política, els anys d’experiència i les vivències passades afloren assossegadament. “Ningú vol pencar, i tothom a parar la ma o a cridar” és el punt de partida, per acabar dient que “Molts tenen un os a l’esquena”, per referir-se als que fins i tot tenen mandra d’ajupir-se. Amb els anys, ho he acabat entenent una mica. Però, fins fa molt poc no he començat a destriar el tema “del palu”. Allò de que amb una bona allisada tot es pot reconduir millor, si més no per la gran majoria que es mou d’esma o de mala gana. La colla de pòtols i grenyuts que hi ha, sobretot al capdamunt, en són, principalment, la causa. M’hi estic una bona estona, però tampoc massa. Al final, acabo fent nosa, doncs cal anar per feina, i no es tracta de perdre el temps. No hi ha res que em sorprengui més: a la seva edat, i a “d’anar per feina”! Ja no sé com agafar-m’ho, si com sembla, potser tindrà tota la raó. Com diu “Això no ha fet sinó acabar de començar”, i que si no surt un que posi ordre a tort i a dret, el forat de l’abisme en que caurem ni ens l’imaginem. Però, “Vols dir que no en fas un gra massa”. Però si aquí “el més ruc fa rellotges” l’hi replico. Tothom és espavilat, tothom sap ensortir-se’n! Que no ho veus com estant de plenes les terrasses, un dia feiner, o com es llença el pa prop dels contenidors, m’explica, amb to alliçonador. De fet, no són únicament sermons, també hi ha una constatació. Qui tira del carro? Per què malaguanyem tant? Són preguntes ben lògiques que segurament hauríem de fer-nos tots, no? M’he adonat, que mai recupero el fil de la conversa anterior, cada dia té la seva problemàtica, i malgrat tot sempre hi ha un denominador comú: “Que facin que facin, al final no mataran la gallina” referint-se que cap polític escanyarà tant al poble com per que aquest deixi de pagar impostos o creï  prou riquesa. I és que si anant a cridar a un ple o fent la gara-gara hi ha qui té resolts els comptes, vol dir que no s’està fent justícia amb els que s’escarrassen, es lleven ben d’hora o perden la salut per complir la paraula donada. Amb tants aprofitats i ‘bon vivants ‘, “arreplegats ganduls”, en general, el sistema col·lapsarà, i no hi haurà qui el pugui aixecar.  Abans li deia, sense embuts, “Molt del que dius és ofensiu. Sembla que no treballem prou, al teu parer”. “Has de saber, que ens esforcem molt, i fem mans i mànigues, per acabar-ho bé tot”. I entre un rialla mal dissimulada, em retreia, les estones perdudes, les passejades pel cafè, les compres de coses inútils, la manera de renovar el pis,... barrejant, en un totum revolutum, ben intencionat, l’activitat professional, la vida personal o les aspiracions confesses. I ara, amb el temps, m’adono de que no pot ésser de cap altre manera, i així li vaig dir: “Potser si que el qui no sap portar casa seva tampoc hauria d’ésser apte per dirigir-nos”. Molts gestors públics, em deia, “Són uns soques”. Mira aquell, molt alt càrrec del govern, es va haver de conformar amb l’habitatge del sogre per casar-se, i ara “ens ha de comandar?” Amb la rècula “de calçasses que corren, com hem de fer res de bo”. I afegeix que qui no ha partit de zero, segurament com va fer ell, contra vents i marees, no pot donar lliçons de res, i encara menys, tractar de gastar una pila de diners públics que ara té a mans plenes. Si replico, malgrat, ara li dono quasi obertament la raó, m’acaba dient “Tu la saps molt llarga”. I davant del qui seu després d’un dia de feina i esforç, no puc si no callar, abaixant el cap. I és que amb “fusta vella, tot va millor”, i ho hem fet tot amb la “flor al cul”, no fos cas que ens canséssim o hi deixéssim alguna pestanya. “És clar que treballo, i potser ets tu el qui ha viscut de perles”, en un món d’empresaris d’èxit, masclistes condescendents, àdhuc, nostàlgics militars. No hi ha res que m’infli més que “les teves imaginàries estalviades” gràcies als teus bons oficis amb el tinent coronel quan vas fer la ‘mili’, ja que pel que dius fins i tot hi vas fer negoci, i una causa per fer prosperar, millorar i aixecar aquest futur de benestar del que gaudim ara. Durant la dictadura, et vas enfrontar amb la Falange i vas guanyar, i després, amb la democràcia, l’alcalde seria un manobre teu que vas haver d’acomiadar per poca traça i incomplidor. Ahir un company teu de feina, m’explicava com se les va idear per fer treballar el teu matxo: “Vaig tallar un feix de gatoses i les hi picava als collons”. Em va dir que no ho havies vist, però ho va fer ja que el seu jornal no incloïa fer la feina del matxo. Certament, veient d’on vens, no puc afegir ni treure res. Segurament, tots els dels anys 30 en veieu a venir una de grossa, després de tot el que heu viscut. Hi ha un tou de raons per sospitar-ho.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.