El matí d’Unió (8/6/2015)

El matí d’Unió  (8/6/2015)

UDC, Unió, vol preguntar a la seva militància, un reduït grup de persones, sobre la seva implicació en el procés català cap a la independència. Per fer-ho s’han empescat una pregunta complexa. El principal defensor d’aquesta pregunta, tot i haver estat escrita pel Sr. Josep Antoni Duran (1952), és el disciplinat però irrellevant Sr. Ramon Espadaler (1963), per a qui l’ambigüitat i l’opacitat són virtuts.

Aquest darrer, Conseller d’Interior, s’exposa a la mateixa consideració en la seva gestió pública, ja que té la policia desmotivada, els bombers desil·lusionats, enmig d’un escenari d’increment alarmant de víctimes de trànsit, entre d’altres fronts sense solucionar. L’aproximació política de partit i la realització de polítiques públiques no van divorciades. Ben al contrari, els governants han de fer valer les seves qualitats en ambdós àmbits. El dubte és si el qui a de resoldre els conflictes socials i civils, per això té la cartera d’interior, per destriar un afer intern de partit proscriu la transparència i la democràcia. Certament, que no és un bon antecedent, per un gestor públic, traslladar un missatge als seus militants sense aclarir l’abast de les seves pretensions, per així poder fer i desfer des d’una minoria encimbellada en les comoditats del lideratge.

Potser Unió no ha entès que l’etapa pujolista ha estat superada, des del 2010, amb la sentència contra l’Estatut d’Autonomia. Quan es segresta la voluntat popular (manifestada en el referèndum de 18 de juny de 2006 sobre l’Estatut) la resposta només pot ésser més democràcia. No queda espai per tàctiques de suport al vot indecís catalanista o bé l’acolliment del votants moderats espanyolistes. L’ara no toca, al qual s’havia acomodat UDC, malgrat tenir, en altres temps, unes bases prou dinàmiques, agrupades entorn el col·lectiu “El Matí” (https://www.elmati.cat/), ha quedat depassat amb el cop d’ariet del 2010.

Des d’aleshores, les pretensions democràtiques, en base a la llibertat i de forma pacífica no han cessat ni poden defallir. El plantejament d’UDC ignora aquesta premissa, tot i provenir, immerescudament, d’una tradició republicana exigent amb els anhels populars. Per això, tot i haver tingut una sagnia incessant de militants cap espais participatius o cap a d’altres formacions, els pocs militants amb sensibilitat històrica o amb formació política han optat per fer-hi front, tot i les grans dificultats de l’aparell administratiu. Gent lliure com Castellà, Vidal, Sala, Rigol, de Gispert, entre molts d’altres, es contraposen amb la grisor i indiferència dels Espadaler, Pelegrí, Peris, Padilla, Sanchez Llibre, Duran, Silva,... Per aquest darrers, la política està el servei de la seva promoció personal, tot fent de la ideologia una instrumentalització en la qual cauen de quatre grapes il·lusos com en Puigferrat, Martorell, Armengol, Fernández Burgui,...

L’escenari que cerca limitar les llibertats i confondre la democràcia plana contínuament arreu d’aquest país. Molta gent, encara activa en política, no ha copsat la transcendència de la via catalana ni el seu valor transformador. Ja no cal aquella UDC de fa uns anys, quan el Sr. Jordi Pujol (1930) es valia d’aquesta formació per eixamplar el catalanisme immadur. Ara, l’escenari és la llibertat i democràcia, a l’estil català, o l’obscurantisme i la imposició, a la forma espanyola.

És la divisió de poders i la voluntat popular, o els pactes fets d’amagat i la manipulació democràtica, de la qual eren mestres alguns significats caps visibles d’UDC, entre d’altres formacions polítiques. Sembrar la democràcia i el pluralisme, com a diversitat inherent a les societats humanes, no és ni dividir ni trencar la convivència, és respectar tots els punts de vista i defensar la claredat. Cal que torni el matí a Unió, no més foscor ni estratègies de confusió!

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook