El “macho” espanyol (25/11/2015)

El “macho” espanyol (25/11/2015)

Tot i que la Sra. Soraya Sáenz (1977), vicepresidenta del govern espanyol, ideòloga i executora del pla d’humiliació i intervenció contra l’Administració del Generalitat de Catalunya, per la via d’una ordre ministerial signada per ella, sigui dona, no suposa que les dones catalanes tinguin més garanties de sortir exitoses de les amenaces de violència masclista. Per al govern espanyol les polítiques de dones, epígraf 322 del pressupost per programes de la Generalitat de Catalunya, no mereix la consideració de servei públic fonamental, raó per la qual no forma part de les matèries que tindran cobertura per ésser pagades mitjançant els emprèstits del pla de liquiditat per a les autonomies que gestiona l’Estat espanyol.

Aquesta exclusió es fa més evident durant el dia d’avui, el dia internacional per  a l’eliminació de la violència envers les dones, ja que per aquestes dates moltes entitats, empreses i particulars dedicades a la denúncia i formació sobre els drets de les dones fan xerrades i jornades de sensibilització, que a nivell pràctic, es traduiran en factures que haurà de pagar, d’alguna manera, l’Institut Català de les Dones o bé la Secretaria de la Conselleria de Benestar Social i Família, sigui de forma directa o bé mitjançant subvencions a d’altres administracions o de forma concertada si així s’ha previst.

D’aquesta manera, la immensa urgència per lluitar contra aquesta lacra social, fruit en gran part d’un model social, d’inspiració castellana, anacrònic i tergiversat, entorn del nucli del “macho español”, queda esmorteïda, per raons burocràtiques, en contra de la voluntat igualitària del poble català.  L’Espanya “una y grande”, com idea majoritària, necessita alimentar tòtems com el del “macho español” ja que en el terreny de la conversa, la confiança o la tendresa, els seus anhels imperials, que no s’acaben en les ànsies per liquidar la diferència catalana, sinó també per imposar a les seves pròpies perifèries andaluses o càntabres l’estirp castellana, al preu que sigui, queden sense paraules ni arguments.

Per això, el Sr. Mariano Rajoy (1955) no vol ni tant sols parlar de res concret amb el Sr. Artur Mas (1956), quan ell només pensa en imposar en una idea viril i superior del que se suposa que ha de ser, pels espanyols, un mandatari polític, i encara més el seu president del govern. Una lògica que culmina en la figura del rei, màxim exponent del “macho español”, que no ha de donar raó de res i sempre té la raó de tot, qui pot fer i desfer al seu gust sense cap altre limitació que el seu propi plaer o la seva banal i superficial satisfacció.

Les dones catalanes, incloses les que voten Ciutadans i en més motiu les que van votar CSQEP o el PSC no poden admetre aquesta majúscula marginació, violència de gènere institucional allà on n’hi hagi. No calia que l’Administració de la Generalitat de Catalunya tingués problemes financers per fer  els pagaments per arribar fins aquí, però ha esta gràcies a la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, del passat 9 de novembre de 2015, que l’Estat espanyol ha posat per escrit fins a quin punt mereix la seva atenció les polítiques de dones dins l’espai dels serveis públics. I no cal, dir-ho, com no podia ésser de cap altre manera, s’ha imposat el criteri masclista, tot desprestigiant, entre d’altres, la línia telefònica d’atenció a les dones en situació de violència masclista (900900120), que tant de suport dona a les persones afectades però que té un cost anual de 160.000 euros aproximadament, el quals es van pagant mensualment. Aquesta línia és gratuïta i confidencial, actua com a punt d’informació de consultes però també, si és el cas, per activar la intervenció, si així ho demana i ho consenteix la dona que s’hi dirigeix.

Per tant, no hi ha cap dubte, que és un servei públic fonamental, equiparable a comprar un medicament o a poder anar a classe. I tanmateix, per l’Estat espanyol no és així, i preval la idea de que com existeix també el telèfon 016 d’atenció a les dones maltractades sota el paraigües castellà del ministeri de sanitat, serveis socials i igualtat, tot el que hom pugui fer que sigui diferent ja no és possible d’ésser admès. La racionalització dels serveis públics dins el context de les restriccions pressupostàries que s’ha produït a resultes de la crisis mai han anat en detriment dels àmbits de l’administració general de l’Estat, i sempre s’han dirigit a suprimir, en aquest cas de forma indirecta, els serveis perifèrics o amb identitat pròpia.

Per l’oligarquia castellana que dirigeix Espanya fem nosa, fins i tot si és per lluitar contra les lacres socials més greus que pateix la societat. No volen acceptar ni acceptaran les regulacions polítiques que emanen de les lleis (article 19, 41 i 153 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, com llei orgànica espanyola!),i com incomplidors de les mínimes garanties, no queda sinó afirmar la necessitat de qüestionar la legitimitat de les seves instruccions, i defensar la més pura i clara desobediència. Som-hi!

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook