El instituts poden detectar el jihadisme (10/02/2016)

El instituts poden detectar el jihadisme (10/02/2016)

Els corrents salafistes o wahhabites de l’islam al predicar i atemorir els seus devots sobre la literalitat inclosa en el seu llibre sagrat, l’Alcorà, poden esdevenir focus de radicalitat i de fanatisme, i en conseqüència d’accions violentes o comissions d’estralls. Al negar la possibilitat d’adaptar el contingut religiós de la revelació divina en la persona del profeta Mahoma als nous condicionants de l’evolució històrica, el seu contingut ha quedat per aquests grups, del tot rellevants ateses les seves procedències nord africanes (Marroc, principalment) i aràbiga (Aràbia Saudita), totalment ancorat en una societat primitiva i limitada.

Per això, els joves són els que més senten aquesta doble pressió: d’una banda les prescripcions coràniques i de l’altra els requisits de convivència en una societat oberta i plural. La forma com afronten aquestes profundes contradiccions pot suposar la seva radicalització en formes molt diverses, però especialment, en cercar referents semblants a les xarxes socials o bé viatjant al “paradisos” islàmics de nova creació (Síria, Líbia, Irak,..).

Si bé, d’acord amb les fonts consultades, aquestes decisions no s’evidencien obertament, si que hi ha determinades conductes, potser en l’entorn de companys de creença, que en faciliten aquesta opció. Per exemple, hi ha el cas de les noies adolescents que no volen portar el mocador al cap i que els companys nois desaproven per considerar-ho una traïció al seu grup religiós, tot aïllant, en la mesura que poden aquesta noia.

Aquesta conducta, molt comuna entre la joventut de religió islàmica, s’accentua en períodes marcadament doctrinals com el ramadà (en cas d’assistir a les classes) o d’altres similars. També, hi ha, sovint, un menyspreu explícit a determinats continguts curriculars, com la teoria de l’evolució, la igualtat de gèneres, els esdeveniments històrics, ... que no fan sinó evidenciar que alguns joves musulmans tenen una clara actitud combatent respecte a la societat d’acollida, la qual per ells és racista, ja que l’entenen distant del seu món cultural i valors bàsics, tots ells d’una conscient transcendència religiosa consistent a no desagradar a Alà, ja que en cas contrari aquest no els podria gratificar amb les meravelles més escollides un cop morts.

Doncs davant d’això, com ja s’han exclamat alguns directors d’institut d’educació secundària, no hi ha encara protocols clars d’aplicació, tot i les promeses de la seva implantació després dels atemptats de Paris, recentment ocorreguts. La prevenció, consistent en la detecció embrionària, de la radicalització en forma de sentiments de venjança, de neteja ètnica o d’acció violenta, es pot efectuar, de manera bastant efectiva, ja entre els joves catalans musulmans que han estat imbuïts d’una doctrina fanàtica i excloent.

Els tutors i professors, per tant, sense actuar com còmplices ni espies de les forces de seguretat, han de poder vehicular la detecció d’aquests comportaments, per a poder donar pistes sobre àmbits de treball prioritari, i sense que això suposi atemptar contra cap valor fonamental. No és fàcil ja que difícilment en els instituts es poden fer llistes o bé quaderns en base a dades pròpies de la identitat íntima de les persones, i si fos així, potser el remei seria pitjor que la malaltia, ja que en principi cal confiar en el valor pedagògic de la comunitat educativa, i també en l’evolució intel·lectual i psicològica dels alumnes.

Per tant, no es tractaria tant d’establir sistemes burocràtics de detecció de radicalització islàmica, segurament molt d’ells purament escenificacions de pretensions de futur atesa les dificultats d’aquestes comunitats per arrelar-se i trobar-se prou acollits enmig nostre,  sinó d’establir pautes informals per poder ofegar amb valors de convivència, comprensió i ajuda mútua aquestes sortides desesperades cap un déu totalment inadaptat als temps d’avui.

A la pràctica, els IES no saben com actuar davant d’aquests casos, i sovint s’imposa deixar-ho passar, i esperar que no sigui res, ja que potser, el curs vinent o bé ells no hi seran o el qui ho ha detectar ja haurà canviat de centre. Per atacar la radicalització en l’origen cal posar-se a treballar, tenir l’antena posada, i comentar-ho amb tots els companys de treball, a fi de que d’una manera informal, en un principi, s’accentuïn les propostes d’integració i acceptació, tot plegat dins l’ambient educatiu. Queda pendent decidir quan passar-ho a les forces de seguretat o a d’altres instàncies. Per això, encara cal esperar els “protocols”, que estant tant de moda recentment.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook