El dret a protestar: xiulant (29/4/2015)

El dret a protestar: xiulant (29/4/2015)

Durant la inauguració de l’Estadi Olímpic Lluís Companys a Barcelona, el setembre de 1989, el públic present, d’una manera calculada i responsable va xiular fins on va poder l’himne espanyol i el seu màxim representant, el rei. Des d’aleshores, no s’han deixat passar les ocasions per xiular i cridar els símbols aliens als catalans. La propera ocasió, el dia 30 de maig al Camp Nou, durant la final de Copa entre el Barça i l’Athlètic de Bilbao, per tres raons fonamentals.

La primera, estrictament esportiva, per desvincular aquest títol esportiu d’una possible convalidació popular del relleu monàrquic imposat des de les altes instàncies de l’Estat espanyol. En segon lloc, per què, ara més que mai, la institució monàrquica i l’establiment de la simbologia nacionalista espanyola no aporten res positiu ni de nou en les ambicions democràtiques dels catalans. I finalment, per posar en evidència la injustícia històrica i les arbitrarietats comeses pel llinatge borbònic arreu dels Països Catalans, des de fa molts anys. Són tres motius suficients d’afirmació i protesta, molt allunyats d’una suposada voluntat d’ofendre als espanyols: el seu representant i els seus símbols.

Efectivament, des de sectors contraris a ampliar el règim de llibertats i aprofundir el sentit democràtic, s’està explicant que xiular i cridar, com a protesta, és una ofensa o una forma d’atac agressiu. És una postura que no sols no entén els motius d’aquest gest, representatiu i propagandístic, com una necessitat nacional catalana sinó que el desdibuixa com una forma de violència. Ben al contrari, és una afirmació més, pacífica i controlada, d’uns motius raonats per no sucumbir a l’assimilació nacionalista espanyola. Però una vegada més, el problema no és el comportament del públic, el poble, sinó el valor de les institucions.

En aquests cas, la monarquia sucumbeix a dos gran defectes, de partida, que ni amb milers d’aplaudiments quedarien resolts: la seva manca de credibilitat en una societat de ciutadans lliures (és difícil entendre, i molts menys justificar, què poden aportar els senyors Felip i Leticia a qualsevol de nosaltres, catalans o no) i en segon terme, els dubtes raonables sobre la seva honestedat personal i institucional sabent que no han de donar comptes de res, i poder fer el que més els qui plagui. Per tot això, hom sovint parla d’aquestes figures com de titelles dels poders fàctics de l’Estat espanyol, o directament, d’actors consumats, al servei d’un auditori apàtic format per milers de famílies enganyades o fàcilment manipulables.

Ha plogut molt més des d’aquell setembre de 1989 en que es va obrir una esquerda profunda en el conglomerat de favors inconfessables o tèrbols acords fornits entre el sistema de poder de la dictadura espanyola i les noves necessitats socials a les qual s’havia d’acontentar. El 1989, a Montjuïc, una joventut organitzada, va trencar el motllo hispànic basat en la monarquia d’una manera freda i conscient. Aquells patriotes, majoritàriament joves, havien llegit i estudiat les raons de la seva acció, i des d’aleshores, en recollim fruits abundosos, tot i que amb una eficàcia desigual.

Ara, un altre cop, cal protestar, queixar-se: el que ens proposen és més del mateix! Han canviat algunes cares, però les formes i les idees que tenen són les mateixes que les anteriors. Tot plegat, és una història que es repeteix, i usant el sentit pràctic, cal no deixar passar les ocasions per manifestar la contrarietat o un sincer rebuig, sense voler ofendre ni fustigar.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook