Anàlisi de l'actualitat i divulgació
El dret a decidir, un consens suficient per a la independència (21/6/2018)
El dret a decidir, un consens suficient per a la independència (21/6/2018)
L’única cosa lògica que ha succeït des de la semblança de democràcia del 1978 és el referèndum d’autodeterminació de Catalunya des passat 1 d’octubre de 2017. Pels catalans, és un principi clar de com es poden fer les coses. Sobretot, en el moment fundacional del nou estat. Aquesta premissa és fonamental, ja no sols per aquest motiu, sinó per molts altres, com afrontar les crisis migratòries, les mancances de seguretat, les exigències de serveis públics,.. Decidir suposa prendre partit més enllà d’un determinat consens, sovint idíl·lic. Amb una força suficient, com fan els espanyols, i qualsevol altre país del món, s’adopten resolucions que ni tenen suport ni són del tot coherents. Tanmateix, són necessàries i tenen recorregut.
Les contínues mostres teatrals del “govern efectiu”, per referir-nos al nou govern autonòmic català, són inútils i sense cap sentit des d’una clau nacional. Ja tothom sap que el referèndum d’autodeterminació no el va fer el govern autonòmic sinó que va ésser un impuls polític, a resultes d’unes promeses cada vegada més agosarades. Ara, quan calia mantenir aquest ritme, els polítics catalans, pertanyents al sistema de partits, s’arronsen i renuncien, de manera retòrica i patètica, al mandat democràtic i al resultat del referèndum.
Fer la independència, diran, no és tant senzill i cal tenir moltes coses llestes, com les famoses estructures d’estat. La independència, no obstant això, ni són les estructures d’estat ni cap altra cosa semblant. És una convicció democràtica i nacional sense fissures, que situa tota la resta de qüestions en un ordre subordinat, i que per tant, genera obligacions de tots tipus, sigui als convençuts o sigui al públic en general.
Els dies abans de l’1 d’octubre de 2017, els espanyols creien que tot plegat era de debò. I molt catalans també, però d’una altra manera, tot confiant en el que mai va ésser, un posicionament europeu i una taula de negociació. Els espanyols, en canvi, s’ho van creure, i ja parlaven de fer les maletes, treure empreses i comptes,... en la lògica del nou ordre català que tenia que regirar-ho tot, tal vegada, com seria lògic, si és que hom vol crear un nou espai, amb les mínimes intoxicacions.
La dinàmica autonomista, en canvi, ho va impedir, ni “de la llei a la llei” va ésser suficient per convèncer els mateixos catalans, pels quals la independència podia ésser un horitzó polític però en cap cas, com es demostra ara, un objectiu col·lectiu.
La independència no necessita més consens que el del dret a decidir. I per això, la via natural d’expressió és la unilateralitat, tot tallant i exigint del conjunt global de la ciutadania catalana noves obligacions envers el nou país, i poques o cap envers el vell, o l’espanyol. I això, si no es vol fer per vies revolucionàries que poden ésser aprofitades per l’enemic per alimentar el caos i a l’anarquia (com va succeir el 1936, en part), és pertinent fer-ho de forma gradual, per medi de constants i persistents actuacions, per medi de la mobilització i per medi de les institucions, tal com es feia, pacíficament, quan es va celebrar el referèndum d’autodeterminació.
El cost de la repressió ha de fer un salt qualitatiu, i si hi ha repressió, la societat catalana ha de poder reaccionar amb mecanismes de defensa, com els emprats, de les raons jurídiques i les lluites compartides. Només fent més evident el conflicte de fons que no es vol reconèixer, tal com la negativa constant espanyola a dialogar o conversar sobre l’autodeterminació catalana evidència, serà possible desbloquejar, dins del marc europeu, les postures silenciades dels espanyols, enfront de la dels catalans.
L’1 d’octubre de 2017, Catalunya va guanyar a Espanya, i aquesta victòria té una transcendència històrica indubtable. Es va votar, es va fer el recompte i es va proclamar el resultat i les seves conseqüències, però no es va res més. Espanya no ho va poder impedir tot i la seva determinació. I ara queda fer la independència, la qual es possible fer-la, sense preses, des d’uns nous lideratges que entenguin que no cal demanar cap permís per fer-la ni obtenir cap aval per avançar. Fer la independència és generar un nou marc d’obligacions, i tot creant-les, manant, determinar políticament unes noves bases, per fer fructificar la democràcia i la república.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.