El discerniment personal per madurar i esdevenir adults responsables (28/6/2017)

El discerniment personal  per madurar i esdevenir adults responsables (28/6/2017)

Certament, l’objectiu, de tota persona, i sobretot dels creients cristians, és viure feliç. La dificultat rau en que sovint aquest objectiu passa per camins tortuosos, que si bé semblen, de sobte, insuperables, al final tenen l’agradable sorpresa de la satisfacció i de l’alegria. Per als creients, en forma, de salvació eterna (quasi res!).

Aquest objectiu no és igual per a tothom, i cada persona, de forma individual i única,  ha de cercar-ne la resposta. Però com?

La solució està en l’exercici de maduració de la consciència, segons la qual, cada ésser humà, va dirigint les seves passes, en un sentit o en un altre, més o menys en llibertat. Davant d’això, hi ha l’opció de no dir res ni fer res, deixant que el context cultural o l’entorn social proposin i qui sap si “determinin” la forma d’assolir l’objectiu, si com a tal, de forma conscient i interior es busca.

L’alternativa a aquesta opció tan generalitzada a hores d’ara a Catalunya, consisteix en associar les vivències de fe, principalment pel context socioreligiós, si és el cas, o per les experiències fraternes viscudes, a un procés de maduració sobre allò que realment és decisiu en la vida de cadascú, per medi d’un itinerari de recerca i formació, que podria incloure l’acompanyament personal, si com a tal, és volgut lliurament i no s’exerceix com una forma de condicionar i influenciar aquest recorregut, per altra banda, imprescindible en totes les etapes de la vida, encara molt especialment necessari en la joventut, a partir de l’adolescència.

Cal advertir, com es senyala tant oportunament per molts experts, que l’entorn de fluïdesa i d’incertesa, ajuden molt poc a les persones més joves, tal com queden sotmeses a constants impactes, de la nit al dia, per medi dels telèfons mòbils o d’altres similars. En aquest context, la construcció d’una socialització fecunda i una identitat estable esdevé certament difícil i complex, tot generant una certa perplexitat  plena de passivitat, per la incapacitat de prendre suficients i adequades respostes.

És així, com les opcions més permanents, fetes de constància i perseverança, com les destinades a aprofundir en una vocació científica, mèdica o similar, també incloent, les pròpies dels serveis socials, ambientals, o fins i tot, pròpiament, les eclesials, en el context prioritari d’una concreció de fe, cristiana i catòlica, si fos el cas, sigui més llunyana, en general, per a molts i molts joves, que resten atrapats en la immediatesa  i en l’ànsia dels resultats més fàcils i ràpids.

La pedagogia de l’autoeducació, en forma de recerca individual, solitària i pensativa, per tant, s’esdevé com una necessitat per a tots, i també greument, pels joves. Però, tot sigui dit, de forma humana, arrelada en les pròpies capacitat i mancances, sense complexes ni prejudicis, en llibertat i sense apriorismes. Sentint la pulsió pròpia, la de l’entorn, i també la de la natura, amb l’estímul, d’una vida única, irrepetible, que vol solucions duradores i plenes de sentit.

I això, en clau cristiana, catòlica, és, segons absoluta certesa transmesa per Jesús, possible si hi ha veritable obertura a l’altre, i a l’Altre. A la proximitat més igual que no ens pensem i al misteri irresolt, sense fe, del sentit de la nostra existència.

Però com fer possible aquests itineraris de consciència i de llibertat interior, sense que s’entenguin com interferències estranyes i perilloses? Només hi ha una manera: en confiança i respecte. Humanament, plens del desig d’ajudar i estimar els demés. En cas contrari, el fantasma de la manipulació i de l’adoctrinament ho poden desfer tot.

Però també a risc de veure imminent un greu error, quasi irreversible, en la trajectòria vital d’aquella persona estimada?  I en resposta a això, hi ha que  cal creure, necessàriament,  que la llibertat humana “no perd mai, del tot, la capacitat radical de reconèixer el bé i de fer-ho”. I en base a aquesta creença, imprescindible per poder emprendre aquesta tasca, pròpia de tots els educadors i d’altres companys de viatge, en la vida, s’esdevé el desllorigador de tot plegat. Podem creure i hem de creure en les possibilitats humanes, també bàsicament per que són el reflex de les donades per Déu, des de la fe, encara que moltes vegades sigui una autèntica quimera.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.