El dilema dels funcionaris de la Generalitat: conviure amb el 155! (12/3/2018)

El dilema dels funcionaris de la Generalitat: conviure amb el 155! (12/3/2018)

L’accés a la funció pública catalana, de la seva administració autonòmica, només s’ha distingit per exigir de manera molt tímida un mínim coneixement de la llengua catalana. Sobre la resta, la màxima ha estat com la de qualsevol altra administració pública: aportar seguretat jurídica així com eficàcia i eficiència en la prestació del serveis públics que tenen encomanats.

Uns professionals competents i amb una profunda vocació de servei públic és el que tots els ciutadans esperen dels funcionaris o empleats públics aïlladament. En conjunt, dins de l’arquitectura de les institucions i dels sistema de relacions administratives sovint s’esdevenen sèries dificultats com les que estan vivint en aquests moments els funcionaris catalans, sigui quina sigui la seva ideologia o preferència.

El talent professional xoca amb la manca de lideratge polític i el buit de gestió global com a base necessària per impulsar unes determinades mesures que afecten a la població  de manera desigual. No cal dir que les polítiques que pot projectar el PP, per medi del 155, amb la quasi nul·la representativitat democràtica que posseeix al Parlament de Catalunya, sempre seran molt difícils de justificar socialment i encara menys ésser element de motivació pels tècnics i administratius que les han de fer efectives.

Com pot reaccionar el talent professional davant de les imposicions d’un govern il·legítim? Com es pot reaccionar per no perjudicar encara més la prestació dels serveis públics? Són algunes preguntes que les ADIC, o associacions per a la defensa de les institucions catalanes, s’han plantejat, i sobre les quals han vist vàries respostes, segons es dedueix de les seves accions i manifestacions.

En primer lloc, cal destacar que la Generalitat de Catalunya, malgrat tingui un nom històric i provingui d’una institució anterior al règim continuista del dictador Franco, ara mateix té un limitadíssim marge d’actuació, sotmès a un règim jurídic i de dependència de l’estat espanyol que s’escampa per tots els seus racons de funcionament. Per això, el seu  dia a dia,  ordinari,  és el propi de qualsevol altra comunitat autònoma en la tramitació  i execució de les seves diverses competències. Un funcionament ordinari que es pràcticament mecànic, i repetitiu des de fa més de 20 anys, ja que ningú en general, en els darrers temps, s’ha atrevit a moure una sola peça del trencaclosques administratiu.

Per tant, defensar les institucions catalanes és , ara mateix, denunciar la gosadia del PP/PSOE/C’s per liquidar un marge de gestió administrativa certament limitat  i reduït, usant una previsió incongruent i artificial com l’article 155 de la CE. També per aquests motius, ja es dedueix que la urgència en formar un govern de gestió autonòmica és més per necessitat del bloc autoritari PP/PSOE/C’s que no per cap altra raó de tipus pràctic o simbòlic.

En segon terme, rotundament, les ADIC no han plantejat una reivindicació identitària, per altra banda mai prevista ni tant sols plantejada, per a qualsevol àmbit de la seva activitat (des de les oposicions, bàsicament legislació espanyola, fins el funcionament quotidià on regeix una exigència visceral i lloable en la protecció del dret a la igualtat de tracte a tots els ciutadans i usuaris dels serveis públics), i si ho han viscut com una arbitrarietat descomunal, tal com s’anirà demostrant malgrat l’estat espanyol ho silenciï o ho ignori.

Efectivament, la convocatòria i organització del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017 va ésser un projecte polític i de base cívica en el qual la participació de l’administració catalana era merament accidental o de confluència. I per això, ara ni és la culpable ni ha de pagar-ne les conseqüències.

La negociació política que s’ha negat en tot moment, com a intransigència del nacionalisme espanyol, és l’origen real dels mals que vivim els catalans i la seva administració pública de proximitat. I davant d’això els seus empleats saben que tenen poc marge de maniobra o d’acció, que no sigui la queixa en forma de manifestacions simbòliques o la raonable prudència a l’hora d’efectuar determinats canvis impropis d’una molt millorable tradició de funcionament.

I finalment, hi ha l’aparició d’un noble i fidel sentit de pertinença, allunyat del sistema de cossos de l’estat espanyol, i basat en una transversalitat d’estil republicà que enforteix les relacions personals d’intercanvi d’informació i de plantejament conjunt que fa que les organitzacions funcionarials catalanes trobin més possibilitats d’evolució i de renovació, tal com s’esperaria del funcionariat en un món en contínua evolució.

Aquest aspecte redunda entre els talents professionals, també per fer persones més properes i empàtiques amb el seu entorn immediat, fet que és imprescindible dins d’estructures que poden caure en la despersonalització i el mecanicisme. Aquest fenomen, de gran profunditat , l’ha generat el mateix 155, els presos polítics, la persecució del govern legítim i , en general, el despotisme administratiu del govern espanyol.

I com sempre, del mal se n’ha fet virtut, i una visió resistent i patriòtica dels valors democràtics ha vingut per quedar-se de forma àmplia, pel que sembla, dins de l’administració de la Generalitat de Catalunya.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.