Anàlisi de l'actualitat i divulgació
El desllorigador es diu referèndum d’autodeterminació (14/03/2016)
El desllorigador es diu referèndum d’autodeterminació (14/03/2016)
Quan els mesos van passant, sense pena ni glòria, els catalans hem de reaccionar, i fer nous passos per a prendre les nostres pròpies decisions. Ara mateix, hom ja percep no sols una certa frenada en el procés (canvis de nom, comissions d’estudi, negociacions sectorials,...) sinó fins i tot un retrocés cap el que s’havia anomenat la tercera via.
Els líders d’aquesta nova estratègia són, principalment, de Convergència. Han constatat com el que havia d’ésser un instrument per negociar des de posicions de força a l’hora d’assolir un canvi d’estatus polític de Catalunya dins d’Espanya, s’ha convertit en una parany improvisat.
En certa mesura, ERC també n’ha estat víctima a través de JxS. Hom ja no veu la plena sobirania, la independència o el nou estat dins d’Europa a tocar. Ni tant sols el reconeixement de Catalunya com a subjecte de dret públic internacional, o amb atribucions per ésser sobirà.
Tot s’esdevé inabastable dins del compromís temporal de 18 mesos, els quals s’esgotarien el juny del 2017, sense més risc i a la vegada més tensió política. En aquesta tessitura, tot fa pensar, que l’Estat espanyol no cedirà en res i per res, i el full de ruta de la desconnexió acordat en la declaració de sobirania del 9N/2015 de JxS i la CUP es podria veure profundament alterat, per una nova moratòria temporal amb l’objecte d’eixamplar les bases, en funció d’uns nous acords entre JxS i el PSC.
Tot plegat en una concatenació d’evasives per a evitar d’afrontar una lectura democràtica de les aspiracions nacionals del poble català. Quan les necessitats de l’autogovern són cada dia més importants (lluita contra la pobresa de tota mena, millora de la competitivitat empresarial, creació de llocs de treball, suport i solidaritat arreu del món,...) les mancances en el desenvolupament del procés són igualment greus.
La capitalització dels millors talents en aquest esforç de cohesió nacional és igualment necessari, i al mateix temps, obrir noves vies d’interacció i diàleg, que si bé poden venir per la via de l’obertura d’un procés constituent, el que resultaria determinant, seria un debat ampli i obert sobre els punts positius i negatius d’un país lliure i sobirà, a través d’una pregunta senzilla, a l’estil escocès, on la població pugui manifestar el seu parer sobre aquesta qüestió, amb totes les garanties democràtiques.
La clau, no obstant, passaria per consensuar, de la manera més transversal possible, les regles d’aquesta consulta vinculant, referendària, sense el permís explícit dels espanyols, institucions o partits polítics. Si no és així, tot i ésser la millor causa per arriscar el que calgui, tot plegat quedarà aturat, en un desgast de mesos i anys sense perspectives de futur.
Espanya mai reconeixerà minories nacionals sense un política de fets consumats, tal i com tímidament es va intentar el 9N/2014, malgrat afirmar per activa i per passiva que tot plegat no tenia cap valor, tot constituint, com a molt, un assaig d’alguna cosa més seria que s’hauria de fer en el futur. Doncs bé, efectivament, aquest futur ja ha arribat.
Primer i abans de tot, és l’hora de convocar, sense més suport legal que el vigent, una consulta vinculant. Tanmateix, només de proposar-ho apareix un dubte. Si s’usa la Llei 4/2010, aquesta remet al cos electoral general, i si s’usa la Llei 10/2014 (la del 9N/2014), els votants són uns altres (majors de 16 anys, tot i deixar-se els catalans residents a Espanya, entre d’altres).
Atesa la naturalesa vinculant d’aquesta votació, caldria entendre i revisar quin hauria d’ésser el contingut del cens, i si el resultat seria vinculant només en base a la participació. Aquest exercici pot obrir un debat inacabable, tal com va succeir en la darrera llei de consultes populars, i en certa mesura extenuant, tenint en compte que sempre hi haurà impugnacions i suspensions o mesures cautelars del Tribunal Constitucional.
Per això, cal assumir que només el cos electoral per la via de la Llei 4/2010, pot assumir de posicionar-se “sobre qüestions de transcendència especial per a la ciutadania en l’àmbit de les competències de la Generalitat”.
Entre aquestes competències, hi ha, sense dubte, per mandat democràtic, el previst sobre la nostra sobirania política, en la declaració majoritària del 9N/2014, del Parlament de Catalunya. I doncs, perquè no es tira endavant per aquesta via? La democràcia i els drets fonamentals bé s’ho valen.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.