Anàlisi de l'actualitat i divulgació
El desenllaç del paradigma socialista per Catalunya (19/10/2018)
El desenllaç del paradigma socialista per Catalunya (19/10/2018)
El problemes, pels gestors a l’antiga, es resolen en base a plantejar-los, regular-los i perseguir-los. En una cadència que té el seu sentit però que tanmateix es basa, principalment, en saber administrar bé els recursos disponibles: potestats i reglaments.
Aquesta aproximació, com ha passat a l’Ajuntament de Barcelona, només està l’alcanç d’una mena de gent (Collboni, Navarro, Maragall, Clos, Hereu,...) provinent de l’alt funcionariat de l’administració o de la universitat, dedicat amb temps i protecció, a tota mena de cultiu personal que permet exercir aquest tipus de funcions, mantenint un discurs còmode i complaent.
En canvi, una altra tradició desconeix aquests antecedents, i perd tota la cultura administrativa, de forma que ha d’improvisar solucions meditades de moltes maneres pels agents descrits. Aquesta improvisació té la seva gràcia però no acaba donant resultats.
Els problemes greus (dèficit dels serveis públics, mancances d’infraestructures, creixement de l’atur i de la sinistralitat laboral i de la mobilitat, deficiències en seguretat ciutadana,...) són poca cosa comparat amb el silenci còmplice davant de la vulneració de drets fonamental i llibertats públiques, com passa en el cas dels catalans, menysvalorats sistemàticament. I ho són més precisament per la seva expressa ignorància, ja que denota incapacitat o falta de disposició per afrontar-ho.
Com diu l’ANC, la simple unió estratègica dels catalans, independentistes o no, provocaria un tomb inesperat en la sort del nostre país. Aquesta unió, per molts, necessita de l’expertesa i de la capacitat de gestió i decisió, dels que han manat sempre, els formats en els alts nivells de l’administració i de les universitats. I per això, tot s’ha alentit.
En les esferes socialistes, de moment, encara és on rau aquest pòsit, que permet solucions pràctiques a la ciutat de Barcelona, malgrat Ada Colau, i que ha bloquejat el posicionament de les universitats catalanes en l’afer dels presos i exiliats polítics catalans. I ERC espera i confia en la seva deriva pràctica per exclusió del que significa un estat espanyol ranci i sense remei, com a millor opció per assolir l’objectiu republicà català de la independència.
Els socialistes catalans, tal es va veient aquests dies, despleguen aquests dies tot el seu potencial de seducció, i descobreixen atònits com la gent ni els entén ni els segueix, ja que no poden atendre raons de proximitat, quan per fer qualsevol cosa han de recolzar-se en al magna funcionarial i regulatori d’un estat que ha perdut la credibilitat dels ciutadans, en general.
El problema, del qual se n’ha de parlar, és que aquesta aproximació del món socialista arrossega, també, a PDECAT i ERC, i molt menys a les CUP. Sense un discurs propi, en forma d’estratègia a la qual retornar les vegades que faci falta, com diu l’ANC, en aquests moments, el relat de continguts raonables i propostes sensates vàlides dels socialistes desfan qualsevol pretensió de progrés social i nacional per a Catalunya.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.